Recordin els exabruptes llançats per l’expresidenta de la Comunitat Autònoma andalusa Susana Díaz contra els independentistes catalans, de tal manera que és una de les persones del PSOE que ha aconseguit que Pedro Sánchez vagi canviant la seva opinió. Aquesta socialista deu ser una de les més dretanes del partit. El seu capitalisme li vessa pels quatre costats. Ara intentaré demostrar-vos-ho.
Una trentena d’alts càrrecs andalusos del temps que governava Susana Díaz i que varen haver de deixar el càrrec després que arribessin al poder el PP i Cs, amb el suport de Vox cobren una assignació econòmica coneguda popularment com l’atur dels polítics de 151.625,17 euros mensuals, uns 5.000 euros per cada un cada mes. Aquests doblers els paga ara el PP. Aquesta espècie d’atur dorat es paga a partir del 2005 i el va implantar el socialista corrupte Manuel Chaves. Aquest fet es va posar en marxa dins un paquet legislatiu al qual li varen posar el nom d’impuls democràtic. Aquests s’impulsen democràticament a base d’impulsar-se econòmicament, i si els que paguen són els catalans, com els poden deixar marxar?
El blindatge dels alts càrrecs arriba també als parlamentaris andalusos i igualment es perceben a l’Administració central. A qualque lloc he llegit que aquest atur es cobra durant dos anys. L’ex alt càrrec més beneficiada per aquestes assignacions econòmiques ha estat l’exconsellera d’Educació Adelaida de la Calle, que va estar dos anys en el lloc de treball, i per això li varen reconèixer dos anys més d’atur, que va cobrar 123.424,08 euros, més de 5.000 cada mes. Ja havien estat polèmics i havien causat un escàndol les pensions de 100.000 euros anuals de l’exvicepresident de la Junta Diego Valderas i Rafael Rodríguez, exconseller de Presidència, ambdós d’Esquerra Unida.
Així es pot entendre l’opinió de Susana Díaz, que cada vegada que necessita impulsar-se democràticament deu pensar en els doblers que arriben dels catalans. Ara si passam a analitzar els doblers que proporciones els aeroports espanyols, comprovarem que segons el criteri del EBITDA*, el de Madrid Barajas se situa en primer lloc amb 567 milions; el de Barcelona El Prat, 510; el de Palma, 181; el de Màlaga, 114 i el d’Alacant Elx, 96. Només tres perden més de tres milions, Pamplona, Melilla i Madrid CuatroVientos. De totes maneres, si es miren els resultats abans dels impostos, Barcelona El Prat que té menys inversions i despeses financeres és amb diferència el que més guanya. Aconsegueix 339 milions abans dels imposts, al costat dels 27,5 que aconsegueix Madrid Barajas, 12 vegades més. El de Palma és el segon, amb 159 milions; el de Tenerife Sur (73 milions); Gran Canaria, 70; Alacant Elx, 50. Tenen pèrdues La Palma, Santiago, Vigo i Pamplona.
Una treballadora de l’aeroport de Palma pot ser multada amb fins a 200.000 euros i la retirada del carnet d’accés a l’aeroport per haver parlat en català a un guàrdia civil, segons que publiquen el Diario de Mallorca i l’Ara Balears. Després d’haver hagut de tornar a passar per l’arc de seguretat, la treballadora va parlar en català a l’agent, que va exigir que ho fes en castellà. Ella s’hi va negar i el policia la va denunciar per haver posat “en perill la seguretat aèria” dient que no havia volgut passar per l’arc de seguretat. Igualment ho va fer ella, va presentar una denúncia per un presumpte cas de discriminació lingüística i per delicte d’odi de l’agent en el jutjat d’instrucció número 3 de Palma.
Els guanys dels aeroport són un exemple de l’aportació en general a les arques públiques centrals dels Països Catalans, doblers que no solen retornar o ho fan molt disminuïts. El que no sabíem fins ara és que la nostra llengua, la llengua catalana fos tant valuosa, tant, que es poguessin posar multes si la parles segons on de 200.000 euros. No s’hi posen per poc els que estan bena avorrits de nosaltres.
* En finances, EBITDA és una mesura del benefici que pretén mesurar la rendibilitat econòmica d'una empresa a fi de posar en relleu el benefici generat per l'activitat purament operativa d'aquesta. L'EBITDA té l'avantatge d'eliminar el biaix de l'estructura financera, de l'entorn fiscal i de les despeses “fictícies”.
