Dèiem ahir que el debat sobre el Estat espanyol i català ens porta a preguntar-nos sobre quins blocs socials estan objectivament interessats en la pervivència d’un i en la creació de l’altre.
Dèiem que en el primer cas és un bloc interclassista del qui treu més profit l’oligarquia econòmico-financera i les elits burocràtiques que es troben a la Llotja del Bernabéu.
De l’altre costat, a Catalunya, un ampli bloc social que comença amb els segments més desafavorits i treballadors, i arriba a una bona part de la burgesia situada a l’economia productiva- no en la que es mou en mercats captius o especulatius-.
És evident, però, que aquest blocs d’interessos objectius no corresponen encara a comportaments polítics i electorals coherents amb aquests interessos.
La ideologia en el pitjor dels casos, i els valors, en el millor, són armes que els sectors socials i polítics esgrimeixen, amb voluntat de lideratge dels dos blocs, tant per tancar files, com per dividir les de l’adversari.
Els dies posteriors a la Diada estan sent una demostració de la importància de les ideologies i dels valors en la batalla per l’hegemonia.
Els arguments del bloc social majoritari espanyol es suporten sempre sobre el conceptes d’autoritat i de la legalitat al servei d’aquesta autoritat i de la ideologia nacional espanyola que parteix d’un supòsit que és l’existència d’un ens quasi etern per sobre dels avatars històrics.
Aquest bloc compta amb una sacralització d’una Constitució, fruit d’un moment històric, interpretada pels mateixos mecanismes perversos establerts en ella, d’una forma asimètrica a favor del model centralista de poder.
Aquest esbiaixament que la part espanyola veu lògic, ha endegat un procés separador respecte les principals societats nacionals catalana i basca, les elits de les quals n’havien fet al 77-79 un altre interpretació al si del bloc constituent.
En aquest context, d’una transició insòlita a Europa, perquè no hi ha cap estat europeu que hagi estat sotmès a dictadures feixistes o comunistes que no hagi passat factura, ni que sigui per l’ostracisme, als responsables de l’antic règim, l’hegemonia al si del bloc espanyol està en mans dels segments socials que van donar suport al franquisme.
L’excepció rau en les regions tradicionalment roges on l’acord entre classe dominant i socialdemocràcia ha permès abundosos sistemes de subsidis que han estalviat, a uns i altres, reformes socials rupturistes.
Aquest bloc trabat ideològicament, només trontolla entre els segments més explotats socialment i que alhora estiguin imbuïts de valors democràtics radicals. Alguns d’aquests denuncien el model autoritari i classista que secularment ha tingut la constitució de l’Estat espanyol.
Trobem aquesta gent entre els electors de les esquerres sobiranistes i part de l’electorat excomunista i els pocs intel.lectuals demòcrates que ara gosen pronunciar-se sobre el model d’Estat.
Que lluny queden els anys de la resistència antifranquista, quan un cop més la fusió de demandes democràtiques, socials i nacionals feien de Catalunya l’avançada de la lluita i els intel·lectuals castellans feien cua per fer-se la foto al costat del catalanisme.
A la banda catalana, ja hem dit que el segment de la burgesia depenent, sigui perquè és delegada d’empreses del bloc oligàrquic espanyol, sigui perquè tenen el mercat captiu a Espanya, serà el principal amplificador de la campanya de la por que és l’única que li resta al bloc dominant per desfer la potencialitat del bloc social català, si es posa en marxa.
La transversalitat d’arguments des d’alguns Cercles econòmics fins a alguns articulistes que ara van d’extrema esquerra (l’estat per a què) passant pel PP, algun Psc i el C’s, només es basen en la divisió per motius lingüístics, ètnics i en l’amenaça d’expulsió a les tenebres que l’Estat espanyol creu que pot condemnar a la societat Catalana.
Però al bloc emergent el mouen tres valors difícilment abatibles: democràcia, justícia i llibertat.
I aquí estem. Però els diré una cosa. La “pàjara” negativa que va agafar a la classe dominant espanyola i a part de la seva intel·lectualitat després del que va passar a Cuba i Filipines, va ser resposta des de Catalunya amb un moviment regeneracionista i d’alta creativitat artística, literària, econòmica i política entorn del concepte Renaixença i nació catalana.
Cent anys més tard, mentre a Madrid, fa anys que només es mobilitzen en contra (l’avortament, l’escola pública, el trencament d’Espanya) i ara estan atònits del penós resultat del “engendro” de l’Estat de les Autonomies (Esperanza Aguirre dixit), a Catalunya – prenguin-ne nota els empresaris- un milió i mig de ciutadans als carrers i dos milions i escaig d’audiència des de casa, s’han involucrat, en plena crisi, en un projecte il·lusionador.
Algun economista pot valorar el capital econòmic d’aquest intangible?
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/09/el_valor_de_l_intangible_34459.php
