El TURISME QUE VE

A una setmana de FITUR, la Fira de turisme de l’àmbit espanyol, és bo recordar que estem davant d’un segment que malgrat la crisi que està vivint Europa, té possibilitats de creixement. L’augment incessant procedent dels països emissors emergents així ho corrobora.
La Fira madrilenya no és, però, un lloc on es mou gaire negoci. Res a comparar amb la de Londres o Moscú, per posar dos exemples on sí que realment hi ha intercanvis profitosos. La de la capital espanyola és molt de consum intern i de fet molta gent diu allò de: s’hi ha de ser però no sabem per a què serveix. La parafernàlia d’algunes Comunitats autònomes que ocupen pavellons sencers només es justifica molts cops per a què polítics locals o regionals remenin la cua amb els seus seguicis durant uns quants dies. Catalunya els darrers anys hi ha anat en un stand modest, però finalment ben endreçat. On les marques territorials s’ordenaven i agrupaven i on es presentaven alhora els diversos productes especialitzats: turisme de natura, actiu, gastronòmic etc. I també una mostra d’artesania i agroalimentari. De fet des de la modèstia diversos anys Catalunya va guanyar el premi a la millor representació.
Però tornem al que deia. L’efectivitat de Fitur és escassa i en aquest sentit es va recomanar tant a particulars com a patronats locals i territorials que si el que volien era ser eficients en la promoció a les Espanyes, millor que utilitzessin els serveis que oferia l’Agència Catalana de Turisme a través de l’Espai Blanquerna. Aquesta via s’ha demostrat la més efectiva perquè permet al llarg de l’any fer diverses presentacions on els agents privats i la premsa hi presten més atenció.
Aquestes fires sí que serveixen per veure les tendències més avançades. I ara mateix el turisme sostenible, el turisme responsable, el turisme de l’experiència, el turisme cultural estan en alça. Fins i tot els sectors més clàssics com el turisme de litoral han d’evolucionar posant-hi complement basats en la singularitat del territori, que acaba essent sempre una singularitat cultural. I és en aquest sentit que m’alegra veure l’evolució positiva que està fent la gestió municipal de Barcelona. Curiosament des de l’àrea de cultura. Aquesta setmana mateix el descobriment de l’existència d’una Barcelona dual visigòtica i arriana i una de catòlica i francoromana, no és només una bona notícia pels erudits. Dóna un altre element que explotat museïsticament afegeix una altra singularitat a la Barcelona actual. La política de Jaume Ciurana de tenir una planificació activa de la recerca arqueològica posant objectius prioritaris per a cobrir buits i forats negres en el discurs sobre la ciutat tindrà conseqüències turístiques per poca inversió que es faci després en museografia física o en museografia virtual 2.0. És un cas de pissarra, on la recerca bàsica sobre arqueologia, història política, social o cultural, té una aplicabilitat immediata i un retorn econòmic i social; si es posa després en mans de bons equips museogràfics o de divulgació cultural. Aquest aspecte i la mentalització que la programació cultural espectacular de la Ciutat s’ha de pensar en clau d’atracció de turisme cultural o d’escapada són indicacions de cap on s’ha d’anar.
article que apareixerà avui a Ecxonomia Digital