Ja ho veieu. L’empresa que gestiona l’especulativa i gegantina infraestructura del Túnel del Pertús del TAV, TP-Ferro, s’ha dissolt. El Jutjat Mercantil de Girona ha declarat concurs de creditors . De fet, aquest situació de ruïna total ja es preveia des del primer moment de la construcció de l’obra. Un túnel de peatge, per a transport de i de viatgers i, sobretot per a mercaderies, no era viable. Encara que el més inviable de tota aquesta infraestructura, i les seves derivades, és un contracte entre l’Estat espanyol i TP-Ferro que imposava a l’Estat espanyol pagar obligatòriament “les despeses de la festa”. I és el que ha succeït . Ara molt probablement , ja tenim un segon “cas Castor” sobre la taula.
La liquidació de TP-Ferro posa de manifest que a l’Estat espanyol les infraestructures es fan pensant molt més en l’especulació -beneficiar els amics- que no pas per afavorir l’economia productiva. En aquest projecte interfronterer del TAV s’han comés uns errors terribles que ara ens poden costar a tots “un ull de la cara”. Mai s’hauria d’haver iniciat una obra d’aquesta grandària, sense abans portar a terme una planificació adequada . Mai s’hauria d’haver tirat endavant una obra faraònica d’aquestes característiques sense, molt abans, tenir a punt el Corredor Mediterrani i dotar d’un enllaç ferroviari d’ample europeu els ports de Barcelona i Tarragona. Per altra banda, a la comarques gironines, en comptes de la construcció una estació excèntrica i sostinguda per interessos extraferroviaris, com la de Vilafant, s’hauria d’haver modernitzat, dignificat i soterrat l’actual estació del centre de Figueres i, alhora, dotar del tercer fil, l’ample de via internacional, fins a Portbou/Cervera de la Marenda. En síntesi, es va optar per una opció esbojarrada que beneficiava a una minoria plutocràtica en comptes de defensar una alternativa a favor del sentit comú i la gent del territori . Ara, en aquests moments a 2016 tenim una xarxa ferroviària convencional que cau a trossos –completament tercermundista- i un TAV molt desaprofitat que costa molts diners de manteniment; a més, com una d’espasa de Damocles, penja d’un fil l’amenaça d’haver d’indemmnitzar amb més de 500 millons d’euros a TP Ferro, quan aquests diners haurien de servir, amb molta urgència, per injectar-los en el conjunt del tren convencional català .
