Ahir va ser el darrer dia de la presidència de torn de l ‘UE per part d’Espanya. Per dir la veritat, no és que aquesta presidència tingui massa valor efectiu ja que respon a una deferència envers dels estats membres, sobretot dels menys brillants, per tal que durant sis mesos tinguin manera que sortir a les fotos.
Tan poc important és la presidència del Consell que avui l’ha passat a ocupar Bèlgica, un país de moment sense govern, és a dir que només disposa d’un govern provisional per manca d’acord entre els partits i les regions a l’hora de triar el nou cap.
Els sis mesos presidencials del senyor Rodríguez, conegut com Zapatero, han estat molt tristos per la manca de resultats si tenim en compte tot el que ens van prometre abans del gener. Com sempre, les paraules s’han perdut amb una ventada, i els fets encara no han tret el nas. La seva manca de credibilitat a l’estranger i la seva absoluta ignorància d’idiomes altre que l’espanyol, han fet que en les reunions on ha estat convidat de compromís el seu paper tingués més de perdut i despistat que de participant.
En temps de crisi, amb el greu problema de Grècia i amb les amenaces de sumar a la llista de països en perill econòmic Espanya, Irlanda i Portugal, Zapatero no va tenir un terreny massa planer per lluir. I com que va passar la meitat del temps explicant sense convicció que Espanya estava en una bona posició, la seva credibilitat va anar-se’n en orris molt aviat.
Del punt de vista diplomàtic, Zapatero va fracassar rotundament: Obama va ignorar la cimera prevista el maig entre l’UE i els Estats Units, no va fer cap avanç en les relacions entre Europa i els països d’Amèrica Llatina malgrat grans anuncis d’apropaments i la reunió a Barcelona prevista pel mes de juny per la Unió de la Mediterrània va morir abans de néixer.
Ara, entre el futbol i les vacances, potser molta gent tindrà el cap distret. Alguns d’altres pensaran amb irritació que no val la pena ser dirigits per gent tan poc eficient, tan poc estimada i tan poc estimable. I tindran raó.