El Tricentenari. Pragmatisme i emoció

El camí de la transició nacional és ple d’entrebancs. En tot cas, la ruta s’haurà de fer combinant grans dosis de pragmatisme amb moments d’exaltació popular, per no perdre les ganes de continuar caminant amb pas ferm. De fet, amb poques hores de diferència, per una banda la conselleria d’Economia va haver de tornar a fer números i veure’s qüestionada per la xifra de les retallades si es manté el nou sostre de dèficit autonòmic del 1,2% i, per l’altra, el president Artur Mas va presentar els actes del Tricentenari del 1714 apel·lant gairebé al mateix sentiment de “Guerra a Ultrança” que la Junta de Braços de Barcelona va aprovar el 30 de juny de 1713, després de la retirada a Viena de l’aspirant al tron espanyol, Carles III.
 
El record del 1714 és en aquest context d’excitació nacional una eina essencial per mantenir viu l’esperit de l’11 de Setembre del passat any. “Diuen que la història l’escriuen els vencedors. Convertim-nos aquest cop en vencedors”, va cloure Mas el seu discurs. A fora del Saló de Sant Jordi –on es va presentar el Tricentenari– la realitat és dura, molt dura: amb un 24% d’atur al Principat (27% a tot Espanya) i una petició del govern Rajoy de dividir el sostre de dèficit de les Autonomies per deu, amb 4 anys, mentre que l’Estat només ho farà per dos. El conseller Mas-Colell té la missió de gestionar la quotidianitat, mentre que Mas ha de fer esforços per combinar la bona cara i l'optimisme davant les càmeres amb l’amargor dels números vermells quan està sol al palau de la Generalitat. Això, i l’espasa de Demòcles que penja contínuament a Palau sabent que CiU no té capacitat, per si sola, d’aprovar uns pressupostos i qualsevol bloqueig al Parlament portaria a un nou avançament electoral.
 
Amb tot, la plantada que el PP i C’s van fer a la presentació dels actes del Tricentenari no té sentit, més enllà que emmarcar-se en una rabieta política perquè tocava. És evident que la història té múltiples interpretacions i, segurament, que l’actual Govern també n’ha fet la seva per emmarcar el programa d’actes, però el record del sagnant 1714 té prou entitat perquè s’oblidin els matisos historiogràfics i tots els partits es conjurin per retre homenatge als caiguts en la defensa de Barcelona. Al final, és un record a aquells que van lluitar i morir per defensar les constitucions i els privilegis d’un territori davant l’envit absolutista de Felip V, sota la tutela del Rei Sol. Quan el popular Enric Millo assegura que “Catalunya és l’única zona d’Europa obsessionada pel seu passat” fa un flac favor a la societat. Ni tampoc demostra conèixer gaire Europa: la cancellera Angela Merkel va demanar perdó, el 2009, per la invasió polonesa o, fa tres dies el president serbi, Tomislav Nikolic, va demanar perdó “de genolls” per la matança de Srebrenica. Ni Catalunya, ni tampoc Espanya, poden avançar sense reflexionar críticament sobre els episodis més emblemàtics de la seva història. I, ara que la madura democràcia ho permet, no es pot perdre l’oportunitat de buscar en la derrota del 1714 un punt d’inflexió cabdal per entendre l’estructura social, política i econòmica de la Catalunya contemporània.
 
Ara bé, també és cert que la malmesa quotidianitat no tolera abusos i, ja que el President ha estat el primer calvinista de tots, seria bo que l’austeritat també fos una constant en l’organització de commemoracions com aquesta. S’ha de recordar els austriacistes caiguts durant la Guerra de Successió per “qüestions de justícia i de dignitat nacional” –com va dir el President–, però avui el com i el quant també importen a molta gent.