El Tram 0 al Km 0

Sempre he cregut que no hi ha res més sublim que viure els moments històrics als llocs històrics. Recordo com alguns militants històrics d’Estat Català em deien, ja fa molts anys, que haver vist al president Macià proclamant la República Catalana des de la mateixa plaça Sant Jaume havia estat el dia més feliç de la seva vida. També aquells que, com els meus pares, van celebrar el retorn del president Tarradellas sortint pel mateix balcó mentre saludava la concurrència amb el cèlebre “Ja sóc aquí”, van ser testimonis d’un moment igualment inoblidable.
És per això que ens vam inscriure al Tram 0 que oferia l’ANC. Prou ser que la nostra decisió no va tenir l’èpica dels que van anar al front de l’Ebre, talment com els nostres avantpassats. No deixa de ser significatiu que 75 anys després que una generació sencera de catalans fos massacrada en aquella cruenta batalla, una nova fornada de patriotes hi ha tornat, canviant fusells i uniformes per estelades i samarretes grogues. El poder completar el tram ebrenc amb escreix ens ha revelat una vegada més que l’esperit de catalanitat es regenera i reprodueix, talment com va profetitzar el filòsof Francesc Pujols. Veient les inapel·lables imatges dels més de 400 km de cadena humana entenc que els prohoms de la Renaixença identifiquessin la nostra nació amb l’au fènix, perquè malgrat totes les adversitats i tragèdies reneix una i altra vegada de les seves pròpies cendres.
Així que, com molts dels que aquesta Diada ens vam quedar a la rereguarda, optem per fer cultura, tripa i pàtria. Primer, davant la catedral, assistim a un interessantíssim debat entre Damià del Clot i Joan Fonollosa (autors dels llibres “Catalunya sentenciada” i “Espanya explicada als catalans” respectivament) que s’ha programat dins la Setmana del Llibre en Català. Malgrat un lleu plugim s’hi acosta força gent a escoltar-los. El públic aplaudeix dempeus, enfervorit, quan en les conclusions finals ambdós intel·lectuals asseguren que dins d'Espanya ja no hi tenim res a fer.
Després dinem al mític Can Culleretes, el restaurant més antic del Cap i Casal, obert el 1786 en els mateixos carrerons on pocs anys abans els barcelonins s’havien alçat contra Carlos III en el famós “avalot de quintes”, la primera resistència armada a la ciutat després de la desfeta del 1714.
Per l’Onze s’imposa la tradició i el menú escollit ho reflecteix: canelons, oca amb peres i crema cremada. Per beure, un vi negre. No tant per maridar amb els plats sinó més aviat per fer honor a la bandera negra de la resistència a ultrança. Escollim un Costers del Segre madur, com a homenatge a les terres de Ponent que han quedat fora de la Via Catalana.
Després de fer una diletant digestió de sobretaula amb cafè i copa incloses, cap a dos quarts de cinc de la tarda decidim encadenar-nos en el punt neuràlgic de la capital de Catalunya, el Km 0 de la sobirania del poble català: la plaça Sant Jaume de Barcelona. Allà mateix, prop d’on la Junta de Braços va decidir resistir el setge borbònic fins al final, i on des de Pau Claris a Francesc Macià, de Baldomer Lostau a Lluís Companys, s’han viscut totes les proclamacions d’estats i repúbliques catalanes, és on decidim fer acte de presència.
La plaça està molt concorreguda. Hi ha un ambient d’eufòria continguda. Gent de tota edat i condició, des d’independentistes de la vella guàrdia com Pilar Rahola o Miquel Sellarès a conversos d’última hora com l’alcalde Xavier Trias, s’apressen a col•locar-se en fila prestos a donar-se les mans. Allà conflueixen dues corrues: una que baixa del carrer del Bisbe i una altra que travessa la plaça des dels carrers Ferran a Jaume I. És en aquest tram central on ens disposem a enllaçar-nos quan una persona de l’organització ens atura i ens diu que no podem passar, que el tram central està reservat només per als VIPS. No capto de primeres ben bé a que es refereix, però m’identifico i ens deixen passar.
Al cap de poca estona fan acte d’aparició les autoritats –els VIPS indepes- i podem observar a regidors de l’Ajuntament de Barcelona com Jordi Portabella i Joan Laporta, el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, i membres del govern de la Generalitat com Francesc Homs, Ferran Mascarell i Jordi Vilajoana. També hi ha l’Helena Rakosnik, esposa del president Mas. Malgrat que en general la gent els saluda efusivament, comença a sonar una nota discordant. Un individu certament pintoresc va seguint la delegació convergent amb un altaveu muntat en un carret. Com si fos la cançó de l’enfadós, l’amplificador va repetint una i altra vegada la gravació d’una notícia de ràdio que recordava que un jutge ha condemnat a CDC a dipositar una fiança de 3,3 milions d’euros pel Cas Palau. Com que l’inesperat mantra no cessa, l’organització li demana que acabi amb la seva particular persecució radiofònica. En no atendre els requeriments es viuen alguns moments de tensió quan alguns dels congregats s’hi encaren. Després de l’entrecreuament d’alguns crits i recriminacions diverses, l’assot dels convergents fa mutis i desapareix d’escena.
A l’hora assenyalada repiquen les campanes i s’inicia la unió de mans. La joia és esclatant. Durant minuts que la gent intueix que poden ser històrics s’aixequen els braços entrellaçats al crit d’independència talment com si els catalans ens disposéssim a ballar una sardana infinita. L’emoció del moment és incontestable. Al meu darrera hi veig gent gran amb llàgrimes als ulls; a l’altra banda, un senyor encorbatat ofereix la seva mà a un home que sembla usuari habitual dels menjadors socials, més enllà un nodrit grup d’adolescents abillats amb l’estelada per capa semblen voler proclamar allà mateix la República Catalana a força de crits. Famílies senceres que s’han acostat a viure allà un moment decisiu de la nostra història col•lectiva. També alguns pocs estrangers, molt riallers, que no abasto a saber si comprenen el significat de tot plegat, hi posen la seva nota de color.
El que ahir vaig tenir el privilegi de veure a la plaça Sant Jaume va ser l’autèntic retaule d’un poble que després de 300 anys ha retrobat el seu destí i es disposa a guanyar-se la llibertat, costi el que costi, d’una vegada per sempre. Però de totes aquestes estampes potser la que va impressionar-me més va ser la d’una mare que duia el seu nadó als braços i en la seva mirada clara i límpida s’endevinava que no estava allà per un abstracte identitari o una simple reivindicació politicoeconòmica, hi havia anat per la seguretat d’estar lluitant per la dignitat del seu fill i l’esperança de llegar-li un futur millor.
Finalment, el to de les veus baixa quan s’inicia el discurs de la Carme Forcadell, retransmès per altaveus. Les seves paraules són solapades de tant en tant per aplaudiments i crits de llibertat. Una remor d’alegria desaforada s’evidencia quan es comunica que d’El Pertús a Alcanar la cadena és un èxit. La via ha conclòs sense incidents i la gernació comença a dissoldre’s després de cantar “Els Segadors”.
Serà més tard, cap al vespre, quan es comencin a saber les notícies de la falsa amenaça de bomba al Passeig de Gràcia, les detencions d’Alfons López Tena i Maiol Sanaüja per la Guardia Civil camí de Vinaròs. I, sobretot, impressiona per la seva impunitat i virulència l’assalt d’una trentena de feixistes a la llibreria Blanquerna de Madrid, amb importants destrosses materials i agressions als assistents, sent el diputat Josep Sánchez-Llibre i una nena de quatre anys algunes de les víctimes de la violència espanyolista. Ara comprenc perquè a la vigília de la Diada al programa El cascabel al gato de 13 TV ja s’assegurava que per l’Onze hi hauria “graves incidentes”. Eren aquests tertulians pitonissos o és que sabien alguna cosa més?
 
PS. Malauradament aquests greus incidents no van ser un fet aïllat i la nit següent a la Diada, el casal de l’Eixample d’ERC va ser atacat per feixistes espanyols. No és curiós que les agressions totalitàries sempre vinguin de la banda espanyolista? Però calcem-nos que la cosa no acabarà aquí. Els assaltants a la llibreria Blanquerna acaben de fer públic un comunicat on lluny d’excusar-se es reivindiquen per: “Afirmar nuestra voluntad de que no habrá acción secesionista sin respuesta, y que la acción en la librería Blanquerna la entendemos como el primero de los pasos.” Aquesta és l’única resposta que Espanya vol donar als catalans.