Fa quatre anys sectors sencers de l’economia productiva trontollaven per l’encariment de les matèries primeres. L’escalfament del consum que ho va propiciar va anar seguit de les bombolles financeres i immobiliàries que han fet pagar a una part d’Occident el preu de la recessió. Però no oblidem el problema bàsic. L’entrada al món del mercat global de més de la meitat de la població del planeta ha suposat fer grinyolar les mateixes bases del sistema productiu i qüestionar la bondat dels mecanismes del mercat internacional. Per això, després del primer avís, inflació de costos, i del segon avís, desplom dels valors financers i immobilaris als estats del capitalisme frívol anglosaxó i dels estats paràsits del benestar del sud d’Europa de Grècia a Portugal, ara ve el tercer avís: torna la inflació de costos perquè amb quatre anys no s’ha canviat el model energètic ni productiu. Un autèntic tirabuixó. Només que en aquest nou cicle, els frívols i els paràsits derrapen cap a l’estagflació.
Si allò que manté els nostres nivells de benestar és un bé controlat per oligopolis estem condemnats a l’empobriment, oimés quan massa alegrement ens hem cregut les teories d’alguns gurus acadèmics que anunciaven la bona nova de l’economia de serveis i ho entenien com a liquidació de la indústria. L’energia majoritària fòssil que fa anar les fàbriques, les oficines i dóna qualitat a les llars està en mans d’uns pocs estats, molts d’ells autarquies. Per altra banda, els aliments que són l’energia per a les persones estan essent utilitzats com a productes financers qualsevulla prescindint que la pujada d’unes dècimes del valor de les accions que juguen aquesta partida pot significar la fam per milions de persones. O no recordem la revolta de “las tortas” a Mèxic en l’anterior bombolla alimentària? I ara, fins a quin punt el blat ha estat determinant en l’explosió social al nord d’Àfrica.
El passat 26 de gener una comissió de professionals de les finances va fer arribar a Sarkozy un informe reclamant regulació dels mercats en aquelles matèries que es consideren indispensables. Es tracta d’evitar els abusos d’alguns operadors que esdevenint oligopsonis (cercle tancat de compradors) controlen la majoria de estocs i poden desestabilitzar tot un sistema. Mentre aquesta situació beneficia a les elits que dominen l’extracció de matèries primeres inorgàniques, també ho és que no beneficien als milions de productors d’aliments.
Mentre aquesta ONU que impedeixi els moviments especulatius arribi, estaria bé que els Estats dels sud d’Europa que són forts en agricultura no la deixessin perdre. I per això cal revisar a fons polítiques que han permès l’aparició de multinacionals del ram però que no han apostat suficientment per la potenciació estratègica de les pimes d’agricultors i ramaders. I això passa pel major impuls de la producció ecològica, amb denominació d’origen i de distribució majoritària de proximitat (km0). Paradoxalment, aquesta producció tan singular és la que té més possibilitats d’exportació cap a mercats sofisticats.
I cal urgentment desenvolupar un model energètic alternatiu. Tots els PIIGS són els que tenen una factura energètica més desfavorable. Per tant, cal rehabilitar edificis i sistemes de producció cercant màxima eficiència energètica i aprofitament integral d’allò que tenim gratis: sol, vent i geotèrmia. I si us plau, no passem de ser dependents de l’oligopoli del petroli del Sàhara a ser-ho del previsible oligopoli de les macrosolars al desert. Cal una aposta majoritària per a l’autosuficiència i la producció difusa. Cal, en una paraula, democratitzar el mercat dels aliments i de l’energia.
Article publicat a l’Avui: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/368832.html
