Llegeixo per primer cop a l’excel·lent article “Independentistes de sota les pedres” de Víctor Alexandre a Nació Digital (http://dom.cat/5i1), una comparació que fa temps que em volta pel cap, la del procés independentista amb l’”exemplar” Transició espanyola que, a tots aquells que ja tenim una edat, ens va tocar viure.
Penso, com en Víctor Alexandre, que el problema per aconseguir la independència no és el de sumar a qualsevol preu per assolir una ampla majoria independentista. Ja n’hem assolit la massa crítica, que és aquell concepte introduït per Thomas Schelling en el camp de les dinàmiques socials, que defineix el punt d’inflexió a partir del qual una proposta inicialment minoritària trenca aquella barrera social que permet l’adhesió creixent del gruix de la societat. Un fenomen anàleg al de la massa crítica en el camp de la física nuclear, que és la quantitat de material necessari per garantir la continuïtat de la reacció del nucli un cop començat el procés de fissió.
L’independentisme ja ha deixat de ser percebut com una cosa minoritària i radical per esdevenir un independentisme cada cop més normalitzat. Sumar nous adeptes, abans refractaris a allò que veien com un signe d’anormalitat social, no és, ni de bon tros, el problema. Els nous independentistes aniran arribant sense necessitat de recórrer a les cessions amb la identitat i amb la llengua amb què molts, amb l’excusa de sumar, ens han volgut fer combregar. Doncs no abonem aquestes teories oportunistes destinades a condicionar un procés que ja està en marxa, que ja ha assolit una dinàmica imparable d’autocreixement profusament alimentada per l’impagable seguit de raons que aquesta curta i visceral casta de polítics, militars i opinadors espanyols ens regalen a diari.
Com bé diu Alexandre, a partir d’ara sortiran independentistes de sota les pedres, i com passà amb la Transició espanyola, el dia que assolim un estat propi tothom haurà estat independentista de tota la vida, a l’igual que tots aquells franquistes que de cop i volta van passar a ser demòcrates de tota la vida. Malgrat tot, benvinguts siguin, encara que només serveixin per fer gruix. No en farem fàstics. Ara bé, aquesta versemblant analogia amb la Transició espanyola ens hauria d’alertar de la ingenuïtat que implica aquest “sumar a qualsevol preu”, perquè la democràcia espanyola s’ha significat per haver-se desenvolupat (fins al seu estat de degeneració moral i econòmica actuals) a mans d’aquells mateixos espècimens que es van canviar de jaqueta just quan veien que la cosa ja era inevitable. Serem capaços d’aprendre’n alguna cosa, de la història recent?
Com hem pogut llegir també aquesta setmana, Quim Monzó (http://dom.cat/5i8) diu que ell votaria claríssimament sí a la independència, però amb el cul petit, sabent que ben probablement ens seguirien manant els mateixos ineptes i corruptes que fins ara, tot i que ho farien com a ciutadans del nou estat. En definitiva, la Transició va ser un simple rentat de cara per assegurar que el poder i les coses no canviessin de mans respecte de la dictadura. El risc d’un procés independentista ingenu i acrític que en el seu darrer moment obri els braços a tot aquell que vegi clar que la seva supervivència en el poder implica canviar d’indumentària, significaria simplement que mai no aprenem de la història, que desaprofitaríem l’ocasió per regenerar el sistema i assolir un funcionament social i polític més just, i que estaríem legitimant als mateixos que durant més de tres dècades hauran estat fent l’impossible per impedir la llibertat dels catalans.
Ho hem vist aquesta mateixa setmana amb les entusiastes benvingudes a l’independentisme a presumptes conversos, alguns dels quals paradoxalment ni tant sols no han fet saber que ho siguin i que, en qualsevol cas, tenen una trajectòria política a les espatlles al servei de partits anticatalans, amb un bagatge personal en forma de lleis, nomenaments i prioritats pressupostàries d’un actiu i tenaç col·laboracionisme a favor de l’espanyolisme i de l’anorreament de la llengua i la cultura catalanes del tot impossible d’ocultar. I tot i així, benvinguts siguin encara que només ho siguin com a símptoma de que la cosa ja no té aturador. Però que no posin entrebancs, que no pretenguin condicionar la seva adhesió i, sobretot, que no alliçonin, car si assolim la independència no haurà estat gràcies a ells sinó, precisament, malgrat ells.
I aquells que encara van amb el ciri a la mà cantant la cançó de la generositat, de l’universalisme sense fronteres, d’obrir el braços a tothom, de renunciar al que calgui per tal de sumar, d’etiquetar d’intransigent tot aquell que lluita per una Catalunya catalana i no s’avé a deixar-se guiar pels nous i sobrevinguts profetes de darrera fornada, perquè desconfia de les conversions sobtades de Sant Paus descavalcats d’antics càrrecs i privilegis, haurien d’escoltar-se més seriosament al tinent coronel Alamán Castro, que amb la seva impúdica i barroera advertència de que la independència de Catalunya haurà de passar per sobre del seu cadàver, s’ha apropat molt més a la realitat que espera al procés independentista que no pas aquells que es pensen que, tot plegat, això consistirà, si fa o no fa, en presentar una instància a Brussel·les i esperar la seva tramitació lenta però inexorable.
El tinent coronel Alamán Castro posa veu a l’ànima espanyola i a les intencions d’un estat que ho farà tot per impedir la creació d’un estat català. La independència no es guanyarà sense lluitar. Una lluita que s’haurà de desenvolupar en forma de resistència i d’una insubmissió farcida de riscos, represàlies i injustícies. I no perquè el procés no es dugui per vies estrictament democràtiques, sinó precisament per aquest motiu. Tota via democràtica a Espanya acaba trobant la mateixa resposta que va trobar el Pla Ibarretxe, un pla profundament democràtic d’un dels millors lehendakaris que ha tingut el País Basc, que va acabar imputat per la justícia espanyola per haver mantingut converses amb Arnaldo Otegi. Un lehendakari que, en proposar la democràtica via d’un referèndum com a alternativa a l’aprovació del seu pla, el 28 de novembre de 2003 va rebre la resposta del govern del PP d’afegir un article al codi penal que castigava amb penes d’entre tres i cinc anys de presó, i de sis a deu anys d’inhabilitació, tot càrrec públic que convoqués eleccions o referèndums sense l’autorització de les Corts. La reforma fou tramitada d’urgència entrant en vigor el 23 de desembre d’aquell mateix any.
Caldrà lluitar, doncs, i confiem que en aquesta lluita, que de moment es lliura dins del terreny del finançament i de l’esfondrament del marc competencial català, mai no haguem de lamentar-hi cadàvers (ni tant sols el del tinent coronel, malgrat la seva pública predisposició). Però el fet és que una intervenció militar (encara més la policial) no és tan improbable com fóra de desitjar. Estem a Europa, cert, però també estem a Espanya, i els espanyols, per si algú encara no se n’ha adonat, tenen ben poc d’europeus i no han demostrat mai el més mínim respecte per la Declaració Universal dels Drets Humans, ni pel dret a l‘autodeterminació dels pobles. Una cosa és que una intervenció militar a l’Europa actual sigui més difícil i, possiblement, impossible de mantenir en el temps, i una altra cosa és pensar que l’actual Espanya del neofranquisme desacomplexat no estigui disposada a intentar-ho i a fer una demostració de sobirania interna per compensar la penosa i humiliant imatge d’haver-la perdut tota, en allò que té a veure amb l’economia i amb el seu destí com a poble.
Per si no ens n’havíem adonat, ja estem en guerra. En una guerra realment bruta que ja té desenes de milers de víctimes que avui dia passen gana, perden les seves llars i viuen en la misèria gràcies a un estat disposat a acabar amb Catalunya. Una guerra que ja compta amb cadàvers, ja sigui a causa de les llistes d’espera sanitàries o per l’increment d’un 10% de suïcidis a Catalunya el 2011 (un 21,8% de temptatives) que l’escanyament està comportant. Una guerra on l’estat, aprofitant la coartada de la crisi, està fent tots els possibles per magnificar-ne els seus efectes a Catalunya fins a les seves darreres conseqüències, que de moment han estat la rendició absoluta d’un govern autonòmic col·laboracionista mitjançant la petició de rescat. Una guerra per part d’un estat que és capaç d’injectar desenes de milers de milions a Bankia perquè és la banca de Madrid, però que ha estat capaç de negar a Catalunya allò que devia per llei i que ara, per només 5.000 milions dels quals depenen set milions d’habitants i que representen menys de la tercera part del que ens roben anualment, exigirà una intervenció política que tard o d’hora es traduirà en fer caure dels pressupostos (algú ho dubte?) tot allò que ajudi a la promoció de la identitat i la llengua catalanes, com ara la televisió i la ràdio públiques de Catalunya, les subvencions a determinats mitjans en català, o la representació internacional.
Aquells que encara s’imaginen un procés independentista idíl·lic, sense necessitat de grans confrontacions internes ni externes, com una mena de procés de germanor que es manifesta amb estelades, com una gran rotllana sardanística que admet tothom i que quants més siguem més riurem, estan ben a prop de descobrir que Espanya està disposada a tot per esclafar Catalunya d’una vegada per totes, i que l’única manera que ens en puguem sortir és que nosaltres també n’estiguem, de disposats a donar-ho tot. El tinent coronel Alamán Castro ha dit (que la metàfora no ens dugui a rebaixar la gravetat del que està per venir) que està decidit a deixar-hi la vida per tal que mai no siguem lliures. Arribat el moment, i ara quan les coses es posin realment lletges, quants independentistes estaran a l’alçada del repte? Perquè aquesta, i no la de les diades festives, serà la suma que finalment importarà.
