No sóc cap animal de circ al qual un entrenador va ensenyar a parlar català i ara el pot mostrar a tot el públic perquè li facin aplaudiments, llancin peixos o cacauets. Estic acostumada a participar en l’alta cultura, tinc dues carreres d’estudis superiors acabades i així i només així vull participar en la vida social. Em fa molta pena i vergonya quan fullejo un periòdic i veig un negre o un xinès amb un gran encapçalament com: UN XINÈS PARLA CATALÀ, encara que en conegui potser només dues paraules. Però no és el tema de si el parla o com el parla, però el fet que el parlés hauria de ser una cosa natural i la seva elecció. No caldria fer d’això un espectacle.
Sé que a Catalunya el tema de la llengua és més complicat i s’ha de lluitar perquè no sigui menjat pel castellà i no desaparegui. Però en lloc de mostrar uns quants ¨casos especials¨, millor assumir com un fet habitual que en aquesta terra es parla català, fer-ho a tot arreu i l’estranger que el parli és perquè l’ha aprés, tal com aprendria anglès si visqués a Anglaterra.
Parlo català perquè visc a Catalunya, i no calen més raons. Quan una persona va a un país no per turisme sinó per viure-hi, és natural que hagi d’aprendre’n la llengua. Si no vol, ningú pot obligar-la a això, però que faci la seva i almenys respecti la cultura en la qual es troba.
Sóc una polonesa que parla català, però també parlo castellà, anglès… És una de les moltes habilitats que he adquirit durant la meva vida i espero tenir-ne moltes més.
Anita Janczak
