El 3 d’octubre de 1867, el teló del Teatre Romea s’alça per primer cop. L’obra que amenitza aquesta màgica nit d’inauguració és La rosa blanca de Frederic Soler (conegut amb el pseudònim de Serafí Pitarra). Durant segles, el teatre havia estat una activitat malvista pel poder. I Barcelona havia gaudit d’un únic recinte: l’actual Teatre Principal. Després, a mitjan segle XIX, s’havia inaugurat el Liceu. I, ara, sorgia aquest nou edifici, anomenat Romea en homenatge a l’actor murcià Julián Romea Yanguas, mort aquell mateix any.
L’emplaçament de l’edifici, al número 51 del carrer Hospital, constitueix en ell mateix una veritable història. En el segle XVIII, hi havia el convent de Sant Agustí, que va ser incendiat –conjuntament amb els altres convents de Catalunya– en la famosa “crema” del juliol de 1835, poc després que les ordes monàstiques que els ocupaven els haguessin abandonat. Actualment, l’església d’aquell antic edifici religiós continua sent un temple parroquial. Mentre que la resta –un cop reduïda a cendres– va tenir diverses funcions. Primer, com a plaça i després, com a caserna militar. Tot plegat, abans de convertir-se definitivament en teatre.
Pitarra va ser un poeta, un dramaturg i un empresari teatral amb molt d’èxit. Les seves obres van triomfar, perquè va saber connectar amb els gustos dels espectadors, tot revitalitzant el teatre popular en la llengua del país. Tant és així que, sovint, el considerem el “pare” del teatre català contemporani. De fet, durant molt de temps, el castellà havia estat la llengua de “l’alta cultura”, però la majoria de la població amb prou feines l’entenia. A més, les obres eren molt llargues. Acostumaven a tenir fins a cinc actes, acompanyats de simfonies inicials, balls i sainets. Moltes vegades, aquests sainets eren els que despertaven més entusiasme. Entre d’altres raons perquè els nous autors els escrivien en català. I, precisament per això, un dels principals mèrits de Pitarra va ser escriure en el “català del carrer”… en “el català que ara es parla”, en contraposició a la llengua excessivament acadèmica i refinada de bona part de la literatura catalana de l’època.
L’èxit de Pitarra també es deu a la temàtica i al to sarcàstic de les seves obres. Les dues primeres, Per un casament i Don Jaume el Conqueridor són de 1856. Aquesta darrera és una paròdia d’una obra en castellà, on ironitza sobre el rei més important de la nostra història, tot trencant-ne la imatge idealitzada i fent-lo més humà. El mateix to càustic el trobarem a La pau d’Espanya (1860), on carrega contra la campanya militar espanyola al Marroc, en la qual havia tingut un protagonisme destacat el general Prim; i El castell dels tres dragons (1865), en què caricaturitza la figura de l’heroi.
A casa seva, s’hi reunien personatges tan destacats com José Zorrilla, Anselm Clavé i Valentí Almirall. Zorrilla és el millor exemple de l’admiració que els intel•lectuals castellans sentien per la cultura catalana de la Renaixença. Clavé era un socialista utòpic que creia en l’emancipació de la classe obrera a través de la cultura i en les seves celebracions corals arribava a reunir fins a 40.000 obrers cantaires. Almirall, per la seva banda, és el màxim ideòleg del catalanisme republicà.
En qualsevol cas, la sempre complexa història del nostre país també es posa de manifest en l’evolució personal i intel•lectual de Pitarra. De fet, decebut amb la república, es mostrarà favorable a la restauració borbònica en la seva obra El sagristà de Sant Roc (1873). Sigui com sigui, la seva transcendència literària i el seu èxit entre el públic es troba més enllà de qualsevol dubte. Tant és així que, el 1907, una subscripció popular va sufragar un monument en honor seu, situat a les seves estimades Rambles de Barcelona.
Durant els darrers 140 anys, el Teatre Romea ha estat testimoni de les glòries i les ensulsiades de la nostra llengua i de la nostra història.
Helena Moliné i Oriol Junqueras
