Malgrat els coneguts lligams entre la Grècia clàssica i la Catalunya contemporània, també és evident que l’actual Teatre Grec de Barcelona no és pas l’herència de la presència de cap comerciant ni de cap constructor de l’antiguitat. Sigui com sigui, però, la seva concepció i construcció pretenien rememorar els lligams mediterranis i la voluntat de reivindicar els referents clàssics de la nostra cultura. En concret, mentre observava una pedrera durant una passejada a Montjuïc, l’arquitecte francès Jean Claude Nicolas Forestier va exclamar “bon lloc per a un teatre grec”. I, posteriorment, amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929, Ramon Reventós i Farrarons i Nicolau Maria Rubió i Tudurí van convertir aquella simple declamació en una realitat. De fet, en aquell moment, Barcelona estava protagonitzant una extraordinària transformació en què alguns somnis esdevenien realitat. I, en aquest sentit, a més de la construcció del metro i de la urbanització dels carrers adjacents a la plaça d’Espanya, podem recordar alguns elements tan significatius com el Palau Nacional, la Font Màgica, el Poble Espanyol o el Pavelló d’Alemanya de Ludwig Mies van der Rohe, que constitueixen una bona mostra del desplegament d’un ampli ventall d’estils arquitectònics nous.
En aquest context, el Teatre Grec, que també va ser anomenat Teatre de la Naturalesa i Teatre Romà, va acollir els primers aplaudiments quan, la tarda del 27 de juny de 1929, Josefina Tàpias hi va interpretar un recull de poemes. Malauradament, però, l’any 1936, es va tancar a causa de la Guerra Civil i no va tornar a l’activitat fins al 6 de juliol de 1952, amb la posada en escena d’Edipo rey (amb Mercedes de la Aldea), que sovint s’ha considerat una mena de reinauguració d’aquest teatre. Així i tot, fins al 1975, hi va haver una programació molt tímida, carregada de problemes professionals i polítics.
L’1 de juliol de 1976, el Teatre Grec de Montjuïc va acollir el primer festival, que va prendre el nom del recinte inaugurat a l’Exposició Internacional. El primer programa es va elaborar amb poc menys de cinc setmanes i se’n va encarregar l’Assemblea d’Actors i Directors (nascuda la primavera del 1976). En paraules de Manuel de Pedrolo, “ens hauria de semblar natural que un col•lectiu d’actors i directors tingui a les seves mans, sense mitjanceries, l’organització d’una temporada. Però no ho és, encara. S’ha fet ara un primer pas, crec que podria desembocar en un teatre al servei del nostre poble, d’aquesta cultura catalana que entre tots arranquem de nou de les catacumbes i anem renovant”.
Organitzat per segona vegada per l’Assemblea d’Actors i Directors, el Grec del 1977 es va inaugurar el 3 de juny, el mateix dia en què moria, a Roma, Roberto Rossellini; i es va clausurar un cop s’havia constituït el primer govern espanyol democràtic en quatre dècades. Aquell any les valoracions finals no van ser gaire positives, excepte l’espectacle inaugural de festa i denúncia a càrrec de la Bread and Puppet Theater.
Malauradament, l’estiu del 1978, amb l’Assemblea dividida i sense cap programació per presentar, no hi va haver festival. Un any més tard, però, el Pacte de Progrés va permetre que l’Ajuntament de Barcelona es fes càrrec de l’organització de l’edició del 1979. I, d’aleshores ençà, cada estiu, el festival s’ha anat consolidant fins a esdevenir un veritable referent. Aquest any, en concret, se’n celebra la 33a edició. Per molts anys, Grec!
Article escrit amb Helena Moliné i Rodes per a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta el juliol del 2009
