Comencem pel final aquest article que titulem com si fos una faula d'Isop. Vaga General, i més de 50.000 persones al carrer a Barcelona, i unes quantes més a d’altres capitals catalanes. En resum, la segona millor Vaga General després de la del 3 d’octubre de 2017. A nivell empresarial, la vaga no ha estat excessivament rellevant, com no ho acostuma a ser cap, però la gent hi era i ha sortit al carrer i ho ha fet amb molta molta força, també molta més que quan hi ha convocatòria sindical tradicional (de CCOO i UGT, principalment). Això no ha agradat gens al sindicalista que feia temps que no treia el cap. Joan Coscubiela ha bramat això per les xarxes: “Els Informatius de TV3 acaben de descobrir el pa sense farina ni llevat ni aigua, fet no per forners, si no per banquers. O sigui la vaga general sense persones treballadores, sense aturar la producció de bens i convocada i organitzada per la patronal. Un gran descobriment”.
Ah, els manifestants d’avui devien ser tots de la patronal, o white walkers. El vell sindicalista que va dominar durant tants anys CCOO i després va passar per les portes giratòries d’ICV i els consells d’administració, un clàssic del modus operandi també de molts sindicalistes, s’ha vist molt superat pels signes del temps, que han canviat. Tots els de la seva quinta, caducs, gastats i defallits, com ara Gaspar Llamazares també, han acabat escometent contra aquells a qui representa que havien de defensar com a sindicalistes o revolucionaris. Sí, avui ha estat un sindicat, CCOO el qui s’ha trobat amb pintades a la seva façana que els deien “eskirols”. Ja ho saben, es diu esquirol a tot aquell que es resisteix a fer la vaga, quan els seus companys sí que la fan. S’interpreta que aquesta persona s’alinea amb el Capital, l’empresari, el poder, en definitiva. Quantes vegades no haurà dirigit piquets cap aquí i cap allà Coscubiela? Per què ara aquests piquets se li giren en contra? Segurament és una de les preguntes que s’hauria de fer.
A l’altre costat del taulell sindical, els independentistes van donant ales a sindicats de país reals com és l’Intersindical-CSC. Diem de país fent referència a l’obediència nacional. CCOO i UGT, malgrat els seus orígens, són sindicats d’obediència espanyola, i creuen que els seus interessos es troben a 600kms, i no aquí, amb la seva gent. L’independentisme, però, té un repte, que és el que està intentant treballar: fer que els sindicalistes independentistes vagin de bracet amb els sindicalistes tradicionals. Quan aquestes lluites siguin compartides, de ben segur que la República Catalana serà més fàcil. El 3 d’octubre de 2017, es va produir un primer moment màgic de simbiosi perfecta en aquest sentit. Propiciem-ne més. Si no, mentrestant, haurem de seguir-nos menjant Ada Colau i ICV durant força temps.
Ara que parlàvem del que passa 600kms més enllà, avui ha estat un dia molt i molt especial per a les dues persones que els escrivim diàriament (i aquests dies amb dolor) aquí, en aquest espai que anomenem El Dietari del Procés. Avui li ha tocat declarar al nostre estimadíssim Jordi Sànchez, el prologuista de la nostra segona obra, “Zeitnot. El Dietari del Procés II”. El record que li guardem és molt gran perquè sabem de bona tinta que el pròleg va ser escrit personalment, i no per un mer assessor de comunicació, com acostuma a passar. Els “Cronistes del Procés”, tal i com ens va definir en aquesta introducció, seguim al peu del canó, deixant constància de tot el que passa, i avui deixem testimoni de la seva declaració davant del Tribunal Suprem, més d’un any després del darrer cop que el vam veure i escoltar.
I hem de dir que el nostre amic, que estava acompanyat per les persones que més s’estima (família i molt bons amics) al públic, ha destrossat el Fiscal. De fet, l’ha ridiculitzat amb la seva eloqüència. Durant les tres hores que ha durat aproximadament l’interrogatori, el Fiscal no parava de donar voltes al mateix, que si el cotxe destrossat, les enganxines de dins, la roda punxada, el vidre trencat… no tenen absolutament res, i culpava a Sánchez que la gent anés a votar l’1O, i que el Govern no anul·lés la convocatòria, com si ell tingués cap responsabilitat. Només li ha faltat preguntar si era d’Òmnium, com ha fet amb els altres.
“No tot el que no està reconegut a la Constitució és inconstitucional. L'estat espanyol s'ha adherit a tractats internacionals que reconeixen el dret a l'autodeterminació”. “A mitja tarda el tinent del Guàrdia Civil em va comunicar que dins dels cotxes que havien estat sense vigilància hi havia armes llargues. Això em va generar molta tensió (…). Vaig veure els vehicles, però no crec que sigui proporcionat que una acció concreta denunciable sigui l'excusa per penalitzar una mobilització pacífica”. Sànchez ha donat explicacions de tot i ha desbordat l’acusació (no parlem de la ja famosa Rosa María Seoane, l’advocada de l’estat que va perduda a cada sessió).
El Fiscal Zaragoza, de l'acusació, ha insistit molt amb la seguretat del dia 20 de setembre, la famosa manifestació espontània a la Conselleria d'Economia, durant el registre de la policia espanyola. Zaragoza ha intentat per tots els mitjans fer passar aquella manifestació per violenta, amb petits detalls com les destrosses als cotxes, i posant les màximes ombres de dubtes sobre l'operació coordinada amb els cossos policials, de deixar un passadís entre els manifestants perquè la gent que feia els registres poguessin sortir sense perill en acabar. Sànchez ha estat indestructible de principi a final, i el Fiscal ha hagut d'acabar desistint.
“Sóc independentista però no idiota” li ha etzibat. No me la colaràs, vaja. I aleshores ha llençat un dard al mateix jutge Marchena, quan el Fiscal li ha exhibit un mail que ha fet famós al remitent, un tal “Xabi Strubell”, que Sànchez ha dit que no coneixia, i que ni tan sols havia obert el mail, com si fos un spam qualsevol. Han projectat el mail a la pantalla, i després que el Fiscal presionés per fer-li dir que coneixia el contingut del mail i que era amic d’aquest personatge, Sànchez li ha acabat dient: “Perdoni, no vull ser impertinent, hi ha whatsapps que s'han enviat i que han compromès la dignitat i el bon nom del president d'aquesta sala [Marchena], i és evident que pel que ell ha dit, no sabia fres d'aquests WhatsApps”. Pam, silenci incòmode a la sala, i Marchena aguantant la respiració, sublim.
Aquests dies se’ns fa molt difícil resumir tot allò que han declarat els presos. De fet, els hauríem de fer un annex amb la transcripció dels interrogatoris perquè són una joia, com els intentem mostrar amb petites píndoles. Avui havia de declarar també Cuixart i Forcadell, però degut a la llarga durada de la declaració de l’expresident de l’ANC, aquestes s’han posposat.
Abans de Jordi Sànchez, ha declarat Santi Vila, que feia témer tothom. El talp del procés ha estat fortament rebutjat per les xarxes socials, però vist en positiu, malgrat destapar algunes de les misèries del fur intern del lloc de la capitania del Procés, cal que ho fem servir per prendre exemple d’allò que s’ha fet malament, per poder-ho fer molt millor el proper cop. Santi Vila ha dit algunes coses més interessants, a banda de dir que l’1O ja no el veia com un referèndum i que Catalunya algun dia decidiria sobre un nou pacte constitucional.
L’exconseller de Cultura i d’Empresa, ha dit que Puigdemont li va demanar que seguís (éren amics personals) quan va haver la remodelació del Govern, i que el veia útil per poder pactar amb Espanya, degut a les seves connexions. Vila també ha afirmat una cosa de la qual n’hem d’aprendre, si descomptem el to prepotent de les seves paraules: “El govern va actuar com aprenents de mags davant de la pressió de les xarxes socials”. És veritat, el Govern, com a un tot potser va escoltar massa les xarxes socials, que no tenien el mateix grau d’informació que ells mateixos, i es van deixar endur per una dosi d’excessiva rauxa, que va fer prendre algunes decisions equivocades, però que haguessin estat impopulars.
Fora de tot això, avui hem vist els vídeos que està enregistrant per a les xarxes socials Inés Arrimadas, copiant gairebé de manera literal el model de pretesa proximitat d’Ada Colau. Autovídeos breus amb llenguatge popular “xapar el Parlament”. Arrimadas parlava ahir des d’un Parlament buit on minuts abans havia realitzat una performance amb el seu grup i ningú més a la cambra, asseguts, quiets i callats, simbolitzant que ells sí que van a treballar, i Torrent i els separatistes tanquen la cambra quan els hi dóna la gana. Avui ens explicava que anirà el cap de setmana a Waterloo a dir-li a Carles Puigdemont que la República no existeix. Dubtem que vagi a la Casa de la República, però en qualsevol cas, aquestes performances són més pròpies d’un programa rosa que d’una Cap de l’Oposició. Ciutadans ja no té missatge a Catalunya i, desubicats, cerquen la manera de recuperar notorietat, ara que també venen eleccions espanyoles.
