Després d’any i mig d’arrossegar la qüestió a conveniència de Convergència, el passat dimecres el Parlament va parir un ridícul ratolí com a “pacte fiscal”, ben allunyat del concert econòmic i que no assegura ni la caixa ni la clau de la caixa, ni va sumar cap més suport que el d’un diputat socialista als ja coneguts fa mesos de CiU, ERC, ICV-EUiA, i un trànsfuga. És el sisè “pacte fiscal” que s’intenta amb Espanya, a més dels dos Estatuts d’autonomia. Poden ara passar dues coses:
1.- Que Espanya accepti aquest sisè pacte fiscal. El resultat, suposant que Espanya compleixi el pacte (cosa inèdita), fóra nul, i confirmarà de nou la frase de Sala i Martín sobre les dues úniques lleis constants a l’Univers: la velocitat de la llum i que després de cada pacte fiscal Espanya continua robant als catalans entre el 8% i el 10% del nostre P.I.B cada any.
2.- Que Espanya no l’accepti i ofereixi uns minsos retocs a la LOFCA, en la línia dels 5 pactes fiscals anteriors, i continuï robant als catalans a cor què vols, com sempre.
La diferència enguany, però, va ser la clara i palpable sensació d’esfondrament anímic que fins i tot els defensors del sisè pacte fiscal en traspuaven. Ningú, ni tan sols ell, es va creure Mas quan parlava de “dia històric”, ningú va mostrar el mínim signe de creure que aquesta sisena proposta vagi enlloc ni serveixi per res, ningú va celebrar res. Planava per l’hemicicle l’avorriment de la repetició, de someres condemnades a voltar la mateixa sínia una i altra vegada sense cap resultat positiu, com ja van fer amb l’Estatut i amb el cinquè pacte fiscal, batejat per Iceta com “estratosfèric” per superar els quatre anteriors, tots ells “el millor de la història”. Ja no els hi queda esma als autonomistes ni per dissimular el fracàs mentint, ho han fet massa vegades i massa sovint com per gosar-hi.
Malgrat la propaganda dels mitjans del règim i del seu cor de subvencionats, la gent ja no s’empassa les mentides de l’autonomisme, ni es creu que sigui possible aconseguir res a Espanya. La votació del pacte fiscal al Parlament és inútil, diu el 70% dels enquestats per TV3, i els propis promotors i propagandistes reconeixen que no s’aconseguirà res però que és necessari fer aquest pas per obtenir una nova frustració.
Prou d’aquest color. Al poble de Catalunya no li calen més frustracions, sinó resultats; no li calen noves pastanagues inassolibles sinó emprendre batalles que pugui guanyar; no li calen un Govern i uns partits irresponsables que no fan res més, per aturar la sagnia espanyola que està destruint Catalunya, que proposar a Espanya pactes fiscals de fum, frustració, i fracàs. Al poble de Catalunya li cal esperança, li cal confiança en un futur millor, li cal l’orgull i la dignitat del vencedor. Li cal emprendre el camí de la independència i assolir-la, vencent a Espanya, perquè cap més projecte és a l’abast del poble de Catalunya que la independència o la rendició, sotmetre’s a Espanya o deslliurar-se’n, perquè a Espanya no hi res a fer.
Deia Marx que la història es repeteix, la primera vegada com a tragèdia i la segona com a farsa. Amb el nou Estatut vam viure la tragèdia, amb el pacte fiscal vivim la farsa d’una casta política autonomista feble vers l’amo espanyol i forta amb el seu propi poble, a qui fan pagar en retallades i patiment la seva incompetència, covardia, i cinisme. Ningú els ho agrairà: si guanya Espanya, no pagarà traïdors. Si guanya Catalunya, el poble escopirà sobre la seva memòria.
Article publicat a El Mundo el 29 de juliol de 2012
