Hi havia una vegada en CUP, un cirurgià tan excels, tan pur, tan guai i amb una superioritat moral només comparable a la de l’eminent Dr Herrera, que davant d’un pacient amb diversos càncers (un de fetge, un de colon, un de pulmó i un de pelvis), va negar-se a operar-lo al·legant que, o bé li operava tots els càncers alhora o no n’operava cap. No en va operar cap, ni tan sols aquell amb què tenia més possibilitats de reeixir i, òbviament, el pacient Països Catalans, per qui tant afecte deia sentir, va morir.
Hi havia una vegada un poble tan rematadament babau en el seu complex d’inferioritat i manca d’autoestima que, malgrat el seu evident potencial, estúpidament donava per fet que entrar a la UE era sinònim de viure entre els privilegiats escollits. El patètic poble maldava cegament per formar-hi part un dia, disposat a abaixar-se els pantalons i fer-se el simpàtic tantes vegades com calgués, sense voler-se adonar, curtet de gambals com era, que podria viure molt millor com a país independent relacionant-se amb els suposats escollits, però sense pertànyer al seu club. En fi.
Em pregunto si es pot esperar res d’un país que no en té prou a pretendre demanar permís a tercers per ser lliure, com si la llibertat d’un poble fos negociable, sinó que a sobre té la grotesca idea de preguntar-s’ho a si mateix, posar-se pals a les rodes i, per si encara no fos prou, justificant la brillant idea amb el pretext de “carregar-nos de raons”, que en aquest insòlit país significa que el món vegi que som pacífics, democràtics, bona gent i no sé quantes papanatades més. I això com si no fos evident que només serà amb l’amenaça dels fets consumats amb la declaració unilateral d’independència catalana que Europa començarà a prendre’ns seriosament i a moure el cul. En definitiva, com si fins i tot el món dit civilitzat no funcionés mitjançant la violència més o menys encoberta sota l’aparença de democràcia.
Em pregunto si es pot esperar res d’un país tan infantil que espera el miracle de l’actitud democràtica del país veí, obviant com si tal cosa que aquest l’esclafa justament per la via antidemocràtica perquè, per començar, la seva raó de ser i ADN és el totalitarisme.
Em pregunto si es pot esperar res d’un país que ara mateix es planteja fer més d’una pregunta en una consulta sobre la decisió de… la seva pròpia llibertat!, sobretot tenint en compte que Catalunya és un país aportador a Espanya i Europa i no deutor com Escòcia respecte d’Anglaterra, cosa per a la qual no endebades James Cameron ha estat prou hàbil per pactar una única pregunta al referèndum escocès, just el contrari del que ens convé als catalans en el nostre context, tret que l’independentisme català vulgui suïcidar-se perdent segur una majoria ja prou difícil d’aconseguir plantejant la consulta com més convé a Catalunya, és a dir, formulant una única i inequívoca pregunta al populatxo: independència sí o no.
Em pregunto si es pot esperar res d’un país tan aparentment subnormal que s’espera en ramat a anar a la farmàcia fins que abaixin l’euro per recepta, en comptes de fer just el contrari anant-hi abans que eliminin l’euro com a acció intel·ligent per al propi benefici i solidaritat envers els conciutadans i el nostre govern de fireta de país cornut que paga el beure, ofegat perversament amb aquesta mesura per fer-lo semblar, a sobre, el dolent de la pel·lícula.
Em pregunto si es pot esperar res d’un país que, per evitar agafar el brau per les banyes, continua insistint en la mera queixa endogàmica ploramiques com a via reivindicativa (mentre el catalanet es queixa, mentre s’entreté utilitzant la queixa com a escut, evita actuar amb dignitat i coratge, que és allò que li convindria i l’últim que faria a la vida) i reclamant encara en aquest punt de la pel·lícula la necessitat de fer pedagogia per la independència (com si servís d’una merda; com si les passades eleccions no evidenciessin per enèsima vegada amb exactitud quin és el sostre implacable de l’independentisme) i tot com a pretext inconscient per evitar l’enfrontament directe amb l’opressor, cosa imprescindible i inevitable en tot alliberament nacional. Em pregunto si es pot esperar res d’un país que no s’adona que, a dia d’avui, invertir el temps fent pedagogia no només no és positiu sinó que és perjudicial pel que suposa de perdre’l miserablement. I és que, a banda de la impossibilitat de superar l’esmentat sostre, suposa també temps malbaratat d’anar de cara a barraca en aquests temps d’urgència nacional.
Em pregunto… Bé, de fet no em pregunto res de tot això. De fet és una manera retòrica de parlar. Perquè, per desgràcia, des que tinc us de raó que sé la resposta. Parlo de final dels anys setanta, l’època en què vaig escaquejar-me de fer la comunió.
Ricard Biel
