Aquesta setmana Renzi ha proposat a Putin una aliança per a fer front al terrorisme islàmic. En ple aïllament rus pel cas d’Ucraïna, els italians sorprenen una altra vegada amb la seva fília prorussa heretada dels temps del “Compromesso historico”. Es pot entendre el perquè?/
L’illa de Lampedusa a poc més de 300 kilòmetres de les costes de Líbia ha esdevingut una porta a l’entrada massiva d’immigració clandestina que recull l’èxode fruit de les guerres i contrarevolucions de l’Orient mitjà i del SubSàhara. El desgovern que viu des de fa un temps Líbia facilita molt més aquest flux descontrolat. Hi ha una segona poderosa raó per la que Itàlia davant la passivitat nord europea cerca altres aliances: l’Estat Islàmic es pot gangrenar, també a Líbia; i els seus míssils o llanxes terroristes estaran a tocar les costes italianes. I una tercera raó que afecta a les elits. Els tradicionals i importants interessos econòmics que grans empreses italianes tenen en l’explotació dels recursos libis. /
Europa no va veure la gran oportunitat que s’obria amb la caiguda de Gadaffi, si ajudava de forma proactiva a consolidar el règim democràtic sortit d’unes eleccions validades internacionalment i on les forces extremistes havien quedat marginades. Un excés de tantsemenfotisme per part de l’Europa que creu que el Magrib només és un problema dels llatins va fer baixar la guàrdia. I en pocs mesos, els radicals islamistes han conduït l’Estat a una situació de fallida./
Per ara, el país més estable amb una democràcia sembla que consolidada és Tunis. Caldria que els països europeus de la Mediterrània primessin les seves relacions comercials i polítiques amb aquest oasi d’estabilitat. A Algèria, sotmesa a una fèrria semidictadura, caldria acompanya-la intel•ligentment en un procés controlat de democratització. El potencial econòmic d’aquest país és enorme, però qualsevol patinada del règim pot obrir la caixa de pandora de l’ islamisme reprimit i de la qüestió de les Kabílies sense resoldre. /
Finalment, el Marroc té una monarquia prou consolidada, amb llargs tentacles en tot el sistema polític i religiós. I per això mateix, també caldria un acompanyament a una transició tranquil•la cap a una societat més democràtica on l’ islamisme polític esdevingui majoritàriament un corrent demòcratislàmic, homologable en part, al turc i a les democràcies cristianes europees. Ara bé, Marroc té tres punts de desestabilització territorial: dos interns i un tercer enfront d’Espanya. La qüestió berber no està ben tractada, malgrat les reiterades promeses. No hi ha respecte i continua una marginació ètnicocultural deplorable. L’altre tema és el Sàhara occidental, litigi enquistat, que només aporta despesa militar i risc de desestabilització. I finalment, Ceuta i Melilla, que l’obsessió colonialista espanyola de permanència, sense cap base ni cultural ni històrica, en fa un instrument de xantatge permanent de Marroc sobre Espanya. Les dues places assistides pel superàvit fiscal més bèstia de l’Estat, viuen, essencialment, de diner públic, la despesa militar i el contraban. I són el gran colador d’immigració descontrolada. Europa té en Ceuta i Melilla un greu problema de desestabilització./
Si Marroc i Espanya fossin prou intel•ligents per abordar solucions democràtiques i respectuoses a aquest conflictes culturals i territorials, el Marroc podria esdevenir, encara més, un contrapunt productiu a l’Andalus, sempre i quan els andalusos, ara en campanya electoral, es posessin les piles i deixessin de pensar en termes de dependència de Madrid. I recuperessin l’orgull i l’autocefàlia de l’època d’esplendor del seu passat. Quan els almohades – amb l’aliança bereber-andalusí- governaven des de Líbia a les Canàries i des de Tomboctú a les portes de Lisboa, Toledo i Tortosa. Està clar que, ni Susana Díaz ni l’insuls candidat del PP tenen al cap aquesta idea. Veurem si ens sorprenen en aquest sentit, l’estrella emergent de Podemos, Teresa Rodríguez, i la gent de Ciudadanos, que diu que vol ensenyar a pescar els andalusos./
