El Sr. Patxi López va comentar, en el seu primer discurs com a President del Congrés dels Diputats, que Espanya és un país plural i divers. Tant de bo que fos així, però aquesta expressió, referida a l’Estat espanyol a l’any 2016, és autèntica música celestial.
D’entrada, al meu entendre caldria que es tingués molt més en compte l'article 3.3 de la CE i no pas l’article 8.1 d’aquesta Carta Magna. Malauradament, aquest article 3.3 de la CE no s'aplica des del “Coup d’État” del 23-F; però és que en l’actualitat, en els darrers quatre anys, el jacobinisme autoritari d'extrema dreta del PP i dels executius de Rajoy, l’ha anul•lat “de facto”. En aquest sentit, el nou President del Congrés dels Diputats espanyol considero que hauria de tenir una especial sensibilitat per entendre que Espanya, l’Estat espanyol, és un estat compost, és a dir, pluricultural, plurilingüístic i plurinacional. A més, el Sr. Patxi Lopez també hauria de recordar que el seu partit, el PSOE, a l'any 1974, defensava, en el congrés de Suresnes (Estat francès) el dret a l'autodeterminació dels pobles. Què ha passat desprès de 42 anys -i de 38 anys de “suposada” democràcia constitucional- ? De fet – i això hauria de ser un mínim de respecte en una autèntica democràcia federal- tant al Congrés com, amb molta més raó, al Senat, els seus representants s'haurien de poder expressar, amb tota normalitat, en les quatre llengües oficials que existeixen a l'Estat Espanyol. El problema de fons rau en el fet que, excepte el castellà, les altres tres llengües no són considerades, per raons estrictament de manca de voluntat política, llengües d'estat. Per aquesta raó tampoc se soluciona el problema de l’oficialitat del català a Europa, la qual cosa depèn, al 100 % ,de la manca de voluntat política del legislatiu i l’executiu de l’Estat espanyol.
En síntesi, la qüestió de l’encaix satisfactori de Catalunya dintre de l’Estat espanyol i, molt especialment una qüestió que no costa diners com és el tema de la llengua, no és, de cap de les maneres, un problema jurídic, ni judicial ni lingüístic, és una qüestió política amb tots els ets i uts, relacionada amb el concepte, europeu, de democràcia i diversitat lingüística i/o cultural. És a dir, amb un model de democràcia, de molt baixa qualitat, que s’aplica a l’Estat espanyol, i en el qual Catalunya en surt com discriminada des de fa una pila d’anys. Per tot això, i molt més ( podríem reflexionar a l’entorn de la qüestió econòmica i de l’espoli fiscal abastament) per tots aquests “oblits històrics” i “autoritarismes neofranquistes”, els catalans –és una necessitat vital que hem de portar a terme amb tota normalitat i legitimitat- ens veiem obligats a reclamar la nostre sobirania plena com a poble. A més, també cal tenir molt present que la independència de Catalunya no és una qüestió interna espanyola, sinó que és quelcom, intrínsecament, vinculat amb Europa. Però això són “figues d’un altre paner” que necessiten molta explicació i pedagogia política.
