El ‘somni’ esdevingut malson, 40 anys després de Martin Luther King…

   El passat 4 d’abril va fer 40 anys de l’assassinat de Martin Luther King Jr. En un motel de Memphis (Tennessee) MLK va trobar la mort després d’haver estat assassinat, suposadament, per James Earl Ray qui li hauria disparat un tret mortal, i dic ‘suposadament’ perquè de teories conspiracionals i de possibles assassins no en falten, i és clar, va ser molt fàcil acusar un criminal i racista declarat com JER. El mateix fill de MLK,  Dexter, va trobar-se amb el suposat assassí del seu pare el 1997, i després de la trobada va declarar que creia en la total innocència de qui complia condemna per l’assassinat del seu pare. Com sempre, als USA, massa punts foscos i manipulació a gran escala.
   Però aquest article no desenvoluparà possibles teories sobre l’asssassinat de MLK, sinó que es centrarà més aviat en analitzar com està la societat americana 40 anys  després de què MLK expressès el seu somni de què algun dia la gent fos jutjada pel seu interior i no pel color de la seua pell. El tema potser és recurrent i ja n’heu llegit algun altre article aquests dies, però espero donar-li un toc personal que puc extreure de la experiència viscuda recentment per terres nord-americanes.
   Doncs bé, el somni de MLK i de milions d’africans-americans era, i continua sent, una equiparació a nivell econòmic, polític i social de la gent de raça negra i blanca, i, d’aquesta manera, superar d’una vegada per totes els obscurs temps de l’esclavitud i manca total de drets dels primers. Sí, he dit ‘continua sent’, perquè si MLK alcès el cap un moment continuaria tenint el mateix somni, perquè les diferències entre ambdues races romanen gairebé intactes, nèixer blanc o negre encara obre o tanca moltíssimes portes.
   L’altre dia llegia a l’Economist un article d’allò més interessant que plasmava en xifres allò que havia tingut l’oportunitat d’observar sobre el terreny. El 73% dels negres estudien en escoles on la meitat o més dels estudiants són negres, i d’aquests, el 38% estan en escoles on més del 90% són nois negres, i possiblement l’altra part són o llatins o asiàtics. Tot i que la qualitat d’aquestes escoles és molt limitada només el 74% dels estudiants es graduen, en front del 84% de blancs graduats en escoles de qualitat més elevada. I en les escoles mixtes existeix una mena d’’apartheid’ no escrit on blancs amb blancs i negres amb negres. Recordo perfectament una escola on hi havia al pati una pista de bàsket amb dos partits diferents, en una cistella estaven els de raça blanca i a l’altra els de raça negra. Aquesta situació es trasllada també a l’interior de les aules i a qualsevol altra activitat, i, amb posterioritat, a la vida adulta. I això és un peix que es mossega la cua, escoles de negres situades en zones sovint conflictives atrauen professors de mala qualitat que no poden accedir a millors llocs, així que la mala educació junt amb pobresa i situacions familiars delicades fan que els adolescents que arriben a l’institut el superin amb un nota mitjana de 863 sobre 1600 per 1063 dels blancs, i la nota és crucial per poder accedir a una bona universitat o haver-se de conformar amb una de dolenta. I és clar, a menys categoria professional, perspectives més limitades. Així que en l’actualitat la renda mitjana d’una persona negra és el 64% d’una persona blanca, quan 40 anys enrera era del 54%, un increment de 10 punts percentuals que diríem no ens permet parlar encara de camí cap a la equitat.
   Què fem doncs? Continuem culpan al ‘blanc’ de la marginalitat de la raça negra? L’enfoc de MLK potser seria diferent 40 anys després. Als anys 60 estava clar que el ‘blanc’ era el dolent i el culpable de la marginació de la raça negra, ara ja no és tan clar, vull dir, indubtablement la raça blanca continua sent racista i segregadora, però així ho és també la raça negra. S’han dut a terme moltes polítiques d’integració no només de la raça negra sinó també de les comunitats llatines i asiàtiques que són les majoritàries als USA, un dia un noi m’explicava la seua manca d’oportunitats com a blanc pobre perquè tots els ajuts anaven destinats a la comunitat negra, i m’ho comentava amb ressentiment, no perquè eren els negres els destinataris dels ajuts sinó per la manera com ells malgastaven totes les oportunitats que ell, d’haver pogut, hauria aprofitat d’allò més.
    Mentrestant, pel que he observat, els llatins o spanish i els asiàtics estan aprofitant les seves oportunitats per construir el seu propi camí cap a l’èxit, per la seua part, la raça negra després de molts anys encara està cercant el seu rol dins dels USA, la majoria encara no ha trobat el seu lloc i anys tardaran a trobar-lo. Sempre generalitzant, cosa molt cruel sobretot perquè m’he trobat alguna gent negra genial que s’avergonyeixen del comportament de molts dels seus germans negres, el africans-americans són una raça bruta (personalment i ambiental), maleducada, gandula, inculta, molts estan totalment fora del sistema, i sobretot, tenen un sentiment d’inferioritat bestial que no els permet evolucionar. No aniran endavant fins que no deixin de plorar i donar les culpes de les seves desgràcies a l’home ‘blanc’, superin els traumes encara vius de l’esclavitud i es decideixin a lluitar de manera decidida com a persones normals, aniran endavant el dia que es mirin al mirall i es vegin blancs, mentre no sigui així continuaran enfonsats en la misèria més absoluta acompanyats per aquest sentiment d’inferioritat que els està escanyant.
   Heu notat un cert to racista en el to de l’article? Doncs sí, admeto que sóc especialment racista vers els africans-americans, i sóc racista vers ells per culpa seua, perquè ells ho són tan o més que jo vers l’home blanc. Sóc racista perquè he estat discriminat en moltes situacions simplement pel fet de ser blanc, ells m’han ensenyat que pel sol fet de ser blanc no tenia dret a ser atès de manera amable com el seu germà negre, ells m’han ensenyat que pel sol de ser blanc no podia afegir-me a un partit de bàsket, ells m’han ensenyat que pel sol fet de ser blanc havia de pagar més per un servei que no havia rebut, ells m’han ensenyat que pel sol fet de ser blanc no havia de ser respectat, en definitiva, segons la definició de racisme: Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física, ells m’han ensenyat a ser racista.
   I sí, no es pot negar que han estat discriminats i han patit el racisme més cru, però haurien de reflexionar, profundament, més enllà d’un somni, quina és la sortida per aquesta situació, perquè he pogut constatar que la direcció presa, fins ara, és l’errònia. Cuaranta anys després de la seua mort, si MLK encara fos viu, potser, enlloc d’un somni tindria un malson, i la tonalitat d’aquest malson seria del color de la seua pell.