El sobiranisme davant la disjuntiva. Insubmissió o rendició

Les continues notícies que ens arriben dels jutjats espanyols han tingut la virtut de situar el conflicte amb l’Estat en un terrer que possibilita, només, dues respostes: Rendir-se, tal i com vol l’Estat, o insubordinar-se sense tenir clares quines poden ser les conseqüències, ni quin el recorregut. Anem a pams.
Qualsevol persona d’intel·ligència mitjana, i per poca perspectiva que hi posi, es pot adonar perfectament que els catalans, i la nostra nació, estan sent sotmesos a un procés d’aniquilació moral, persecució política i setge judicial.  L’aniquilació moral, potser el concepte en un primer moment més estrany, és alhora el procés més terrible. Els catalans, i especialment els independentistes, en mans dels mitjans de comunicació al servei de l’estat, dels informes de les seves forces de seguretat i fins i tot de les resolucions dels seus jutges,  estem perdent la categoria d’éssers humans per integrar quelcom molt més fàcil d’exterminar, l’enemic a-personal. Els poso un exemple, ben comprensible. Matar a Anna Frank pot ser dur, matar a una jueva era ben senzill quan prèviament a aquestes persones se les despullava de la seva humanitat. Els catalans hem passat a ser l’altre  sense ànima, carns sense esperit ni identitat, part d’un magma informe en el que tant és l’edat, el sexe, la religió, la professió o l’orientació sexual. Així, som els catalufos, formem organitzacions criminals, construïm realitats paral·leles, frenem el desenvolupament dels vertaders éssers humans, els espanyols . I per això, no es persegueix a qui ens colpeja, a qui dispara contra un balcó per tenir una estelada, i se’ns acusa de delictes d’odi, per assenyalar amb el dit l‘odi als ulls dels repressors.
La persecució política i la persecució policial formen la part institucional, la cosificació del punt anterior. Políticament se’ns priva dels nostres drets, tant és el que votem, i tant és el que, democràticament, escollim com a camí per a transitar. Abans i després de l’1 d’octubre i el 27 de setembre s’ha produït  una mutació força important. Si abans d’aquestes dates érem tractats com a menors d’edat, amb paternalisme, indulgència i vetllant en tot moment pel  nostre bé, com si nosaltres  que no n’estiguéssim capacitats, a partir d’aquestes dates s’ha passat a dur a terme una campanya esfereïdora i tenaç de negació dels drets més bàsics al nostre país i als nostres ciutadans. El recull de les incongruències de les diverses resolucions judicials, amagaria la realitat. A Catalunya no hi ha Estat de Dret. Les frases que apareixen en aquestes resolucions no són errors, ni expressions poc afortunades. Diuen el que diuen, perquè és això el que volen dir. Que a nosaltres no se’ns ha d’aplicar els drets que reconeixen les lleis espanyoles i internacionals perquè, com deia al primer punt, no se’ns reconeix la condició humana. Per aquest motiu, continuar amb la reivindicació del camí de la legalitat és un absurd; a nosaltres no se’ns aplica cap legalitat, sinó l’arbitrarietat de l’Estat  disfressat amb una toga.
Què ens queda, per tant? Governar per que tenim la majoria absoluta del Parlament? Potser sí. Sempre que en agafar la cadires es digui als ciutadans la veritat. No serem governants, sinó gestors; ni polítics, sinó buròcrates; ni autònoms, sinó titelles.  És una opció. Però aquesta assumpció del poder simbòlic, el poder real continuarà a Madrid, no aturarà els judicis ni les persecucions. L’1 d’octubre vam vèncer a l’Estat i no ens ho perdona. Preparem-nos per tant per l’únic camí que ens quedarà, la insubmissió. Una insubmissió pacífica, cívica, sense garanties, però amb la voluntat de posar en valor la nostra dignitat com a poble. Sempre, és clar, que vulguem seguir sent ciutadans d’un país anomenat Catalunya.