El sentit de les paraules

Quan fa uns anys la generació més jove que la meva va començar a emprar els missatges de text, reconec que vaig haver de reciclar els meus coneixements per poder entendre els continguts. Així, si algú et deia que arribaria trd, volia dir que t’armessis de paciència,   i si  afegia  wpo   que estaves de bon veure, poso per cas. En realitat no era tant revolucionari ni tant trencador. Les paraules mantenien el significat, tot i que reduïdes en qualques casos a les consonants.
En canvi, darrerament assistim a un festí, una mena de bacanal desviacionista o si més no pertorbadora. Així,  puc llegir en un diari un titular d’opinió com el següent “Guanya el dret a decidir, perd la democràcia”, o com el senyor Navarro afirma que ells estan pel dret a decidir (sic), però no per la sobirania, i per això van votar el que van votar.
Clar, jo entenc que no deixo de ser un pobre lletraferit ignorant que no és capaç de capbussar-se en el sentit profund del llenguatge. Ho admeto.
Jo sempre havia pensat que la democràcia consistia, bàsicament, en reconèixer a la gent  la capacitat, el dret , a decidir allò que fóra important pel seu dia a dia, i més en qüestions tant transcendents com les que ara mateix ens estem jugant.
També pensava, ai povero de me, que qui no és sobirà prèviament, no se quina capacitat per decidir després  té. No sé. La meva filla de 15 anys pot dir el que vulgui, dins uns límits,però fins els 18, en que tindrà  autonomia personal plena, en què haurà adquirit tots els drets de persona capaç de decidir lliurement i sense cap per sobre (definició de sobirania), fins els 18, repeteixo, no hi té realment cap dret a decidir lliurement i autònoma, més enllà del que els seus pares graciosament li atorguin.
Però, repeteixo, això no deixen de ser reflexions de lletraferit. Gràcies als amics del que queda del PSC dia a dia veig la llum del coneixement més a prop. Beneïts sian!