Ja ha arrencat la XII legislatura del Parlament de Catalunya, aquesta que passarà a la història per ser el resultat d'unes eleccions imposades des del govern de l'Estat espanyol mitjançant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola.
Si de bon començament el discurs del president de la Mesa d'edat, l'exsocialista Ernest Maragall, va establir un fil conductor amb tot el que va esdevenir ençà del 27-O fins avui (menció als anhels de llibertat del poble català i una ferma defensa dels valors democràtics i republicans, sense oblidar als presos polítics), el discurs de presa de possessió del president del Parlament, el republicà Roger Torrent, no va fer més que generar dubtes en el camp independentista pel seu fort contingut autonomista i pel fet que semblava estar ignorant tot allò que Maragall va fer èmfasi en el seu discurs. L'explicació, massa simplista pel meu gust, de què es van repartir els papers de l'auca i un va jugar el paper del policia bo i l'altre del policia dolent no pot servir d'excusa per amagar quelcom que costa comprendre. Com és que algú què s'identifica amb el projecte de construcció de la República no fa una simple menció a la mateixa? Com és possible que tampoc faci referència al marc jurídic i legal que ha impedit el seu desplegament?
La figura de la presidència del Parlament de Catalunya, més enllà de representar al conjunt del corpus legislatiu català, i per tant a totes les diputades, no pot quedar constrenyida en una institucionalitat asèptica que porti a veure a la persona que ostenta tal responsabilitat la realitat des d'una torre de marfil, entre altres coses perquè aquesta persona ha estat triada per uns partits que tenen un programa polític que haurien d'intentar acomplir, així com el fet que la mateixa persona que ocupa la presidència també és diputada i per tant ha d'emetre el seu posicionament en el conjunt de debats que tenen lloc en seu parlamentària. És precisament per aquest motiu que s'esperava del diputat Roger Torrent un discurs diferent en el moment de prendre possessió de la presidència del Parlament, un discurs molt més d'acord amb el programa polític del seu partit, com el d'aquelles altres formacions que l'han donat suport.
La figura de Roger Torrent és emergent dins d'ERC. De fet és ja, sense cap mena de dubte, un dels líders de la formació republicana i per tant el seu parer i opinió serà important a l'hora de definir l'estratègia política a seguir pels republicans en els mesos vinents i anys. I aquest fet, juntament amb les declaracions que estan fent en els darrers dies altres destacats membres d'ERC, com és el cas de Joan Tardà, totes d'una calculada ambigüitat, no fa més que generar incertesa de les veritables intencions d'Esquerra pel que fa a el sentit que li volen donar a la legislatura. D'una banda diuen que donaran suport a Carles Puigdemont en el seu intent de voler ser investit president, mentre que a la vegada sembren el dubte dient que s'han de valorar altres opcions. I ho fan calculant els efectes que pot tenir en clau electoral passar a parlar de forma desacomplexada que ara cal ajornar de forma indefinida la construcció de la República, ja que és el moment d'ampliar la base social sumant altres sectors, fent referència al votant dels Comuns i sobretot adreçant-se al vot que podríem identificar com a esquerra sociològica que es concentra a les principals poblacions del país i que a les darreres eleccions va votar a C's majoritàriament.
L'actual situació de desconcert pel que fa a una eventual investidura telemàtica del candidat de JxCat, Carles Puigdemont, no fa més que sembrar dubtes respecte a la viabilitat de la legislatura, degut sobretot a la situació que es generaria si el govern de l'Estat impugna l'elecció de Puigdemont com a president de la Generalitat si aquest no fa acte de presència al ple del Parlament en el debat d'investidura, escenari aquest, què suposaria la continuació de facto de l'aplicació de l'article 155 i els efectes que se'n deriven d'aquesta. A més, s'ha de tenir en consideració el fet que si finalment totes les diputades no poden exercir el seu vot (per la possibilitat que també sigui impugnada l'autorització de la delegació de vot de les diputades empresonades i/o exiliades) els vots dels Comuns poden esdevenir clau per garantir la investidura d'un president independentista, així com la mateixa governabilitat. I és precisament en aquests escenaris d'incertesa on ERC troba espai per desplegar un relat ambigu que mira de fer forat a fi i efecte d'intentar imposar el seu full de ruta i estratègia que sembla passar per un aggiornamento o una sort de retorn a la pau autonòmica per mirar de construir República, si més no de forma retòrica, a la vegada que es governa, com bonament es pugui, una autonomia intervinguda per terra, mar i aire. En definitiva, un full de ruta que només buscarà girs argumentals donant corda al processisme republicà.
Aquesta estratègia tindrà èxit depenent dels passos que doni JxCat si planteja un full de ruta nítid i clar en relació a la construcció de la República, així com l'eventualitat de plantejar una alternativa a la presidència de Carles Puigdemont si aquesta finalment no és viable, sense que això signifiqui renunciar al mandat resultant de l'1-O i allò que va aprovar el Parlament de Catalunya el 27-O, tal com altres partits independentistes semblen estar disposats a fer. Ben aviat sortirem de dubtes i arribarà el moment de posar totes les cartes damunt de la taula i clarificar posicions pel que fa a el sentit que li volen donar a la present legislatura.
