El segle de la marmota

(Publicat a “El Punt Avui” el 27-Mar-18)
Aquest Sant Jordi surt a la venda “Inquisició i Decadència” (Jordi Bilbeny – Librooks), amb el subtítol “Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI”, a on Bilbeny analitza, de forma profundament documentada, un punt d’inflexió històric molt intrigant: el punt a on la cultura escrita catalana, llavors al seu apogeu, poc menys que desapareix, i a on la cultura escrita castellana, fins llavors pràcticament inexistent, s’enlaira com un coet, i tot, en pràcticament vint anys. Com és possible això? Quines forces motrius hi ha rere d’un tal canvi?
 
L’any 1502 els Reis Catòlics promulguen la Pragmàtica de 1502, que obligava tot impressor a sol·licitar una llicència prèvia abans de publicar qualsevol llibre. Llicència que havien de donar les autoritats religioses o els presidents d’audiència, introduint així la censura prèvia a l’edició de llibres: els llibres que no compleixin les condicions volgudes per les autoritats, simplement no rebran llicència i no podran ser editats ni impresos. I els que s’imprimeixin sense llicència “seran cremats a la plaça i l’impressor endemés en pagarà el seu import”. Més endavant, aquestes penes es reforçaran molt: mort, pèrdua de béns i desterrament perpetu. Els inquisidors són exhortats constantment per a que visitin llibreries i impremtes de forma periòdica, mentre es formulen nombrosíssimes queixes per diputats i consellers catalans de que els procediments de la Inquisició van “contra les llibertats” dels regnes; de “l’abús que els inquisidors feien de les atribucions de llur ofici” i, finalment, de que “es posaven en afers que no eren de llur competència”. Abans de la Pragmàtica, les proporcions de llibres publicats a València són 46% català, 49% llatí i 4% castellà. Després de la Pragmàtica, les proporcions canvien a 13% català, 29% llatí i 58% castellà. No hi ha cap constància escrita de les instruccions donades als inquisidors, però les podem deduir en veure de forma tan diàfana les seves conseqüències.
 
El llibre aporta multitud d’exemples d’aquesta activitat censora que aquí no podem cobrir per manca d’espai: crema de llibres i bíblies en català; bíblies perseguides en català però autoritzades en castellà; llibres d’història que han de ser reescrits; autors que veuen el seu nom suplantat a les seves obres; ordres expresses de publicar en castellà; realitats distorsionades; desaparicions de clàssics en català; por de la repressió; por a publicar; publicacions en castellà per tal d’evitar que s’apropiïn de la seva obra o que desaparegui; escriptors que consideren que escriure és perillós; desaparició d’originals en català dels quals només queden ulteriors edicions en castellà; etc …
 
Tribunals que es salten la legalitat; tribunals que excedeixen les seves competències; repressió del pensament dissident; censura; distorsió de la realitat; segrest de llibres; desterrament; presó; … Tot això, ben dissortadament, podria ser extret de les pàgines dels diaris d’avui, però ens arriba, fort i clar, de fa cinc-cents any enrere.
 
Davant d’aquesta evidència, només hi ha dues alternatives: o creiem que són dos episodis inconnexos de la relació entre Catalunya i Espanya que, de forma gairebé esglaiadora, són pràcticament idèntics en el fons i en les formes, o entenem que només són dues manifestacions d’un mateix patró de conducta que s’ha mantingut impertorbable a traves dels segles. Jo, personalment, no tinc cap dubte de que es tracta de lo segon i de que, com a nació, ens cal sortir quan abans millor d’aquest autèntic no dia, sinó segle, de la marmota, a on ens cal reviure constantment les mateixes agressions, humiliació i sofriment.