El govern espanyol ho té clar. Malgrat la situació de penúria general i malgrat que una bona part de les persones pensionistes destinen part de la prestació a mantenir els fills, ha anunciat que l’1 de gener de 2014 entrarà en vigor la darrera reforma del sistema públic de pensions que modifica la manera com es revaloritzaran i s'actualitzaran cada any. De fet, el que es pretén és enterrar la no pèrdua del poder adquisitiu.
Aquesta darrera operació forma part d’un guió global que es va executant, dia a dia a cop de majoria absoluta, a una velocitat vertiginosa i que té com a objectiu girar el mitjó al model social de l’estat del benestar, un dels eixos troncals del qual ve constituït pel sistema públic de pensions actual de solidaritat intergeneracional i de repartiment. Tot plegat, sense cap mena d’escrúpol, com ho palesa el fet que s’hagin injectat milions d’euros al sistema financer que, tal com Rajoy no se n’està de repetir, no seran retornats. I com que d’algun lloc han de sortir, tenen a mà el sistema públic de pensions.
Val a dir que els mals no vénen exclusivament d’aquesta legislatura. En la passada el govern Zapatero, bo i actuant com a cavall de Troia, el PSOE ja dificultà l’accés al sistema, afeblí prestacions i, fins i tot, arribà en 2011 a congelar-les. Amb tot, la patacada al sistema per part del PP és molt més intensa, global i accelerada. Es evident que l’estat del benestar ha esdevingut el desig del capital especulatiu i de les grans corporacions financeres dedicades a les assegurances interessades en un sistema públic que volen encara més prim que l’actual. Que quedi clar, ja n’és prou, de prim, com ho demostra el fet que a l’Estat espanyol la despesa en pensions se situa en el 10,2% del PIB mentre que la mitjana a la Unió Europea arriba al 13,5%. Doncs, això, que ningú no s’enganyi: els taurons financers estan dissenyant com despertar l’interès de la ciutadania envers els plans de pensions privats, els quals, certament, en l’actualitat en els casos espanyol i català tenen menor protagonisme que no pas a la resta d’Europa.
La batalla per generar por ja fa anys que començà, bo fent-nos captius solament de la variable demogràfica com a desllorigador de la sostenibilitat del sistema, com si fos l’única variable a tenir-hi en compte. Captius del determinisme demogràfic! Cert que avui dia una persona de 65 anys possiblement en viurà vint més. Tan cert com que cal introduir altres variables en el debat si no es pretén enganyar, d’entre les quals algunes tan, tan importants i cabdals com els percentatges d’ocupació, la productivitat, les cotitzacions, la millora de la gestió, etc…
La ministra Báñez juga amb cartes marcades, fa trampa en justificar la modificació, tot afirmant que en els anys de bonança es recuperarà la part no incrementada. Perversitat política i demagògia perquè en contextos econòmics de recessió, què fa pensar que els pensionistes no tinguin també problemes per arribar a final de mes i com es pot justificar a més que sobre els pensionistes recaigui la incompetència del Govern en política econòmica?
L’evidència palesa que una puja de pensions per sota de l’increment del cost de la vida empetiteix les pensions i empobreix el sector social que pitjor ho té per buscar-se les garrofes perquè, com a classes passives, els pensionistes tenen vetat obtenir altres vies d’ingressos amb la força del treball en ser incompatible prestació i treball.
Per això, la hipocresia i el cinisme del govern esdevé veritable terrorisme social quan congela el salari mínim interprofessional, retalla prestacions, enterra les polítiques actives d’ocupació i envia a l’atur centenars de milers de persones grans, però ignora deliberadament els efectes perversos de la seva política laboral i econòmica que mata el consum i provoca les altíssimes taxes d’atur causants del dèficit de la Seguretat Social (900.000 afiliats menys avui que el desembre de 2011 i una caiguda d’ingressos l’any 2012 d’un 4%.) i la devaluació salarial que comporten la davallada de les cotitzacions.
Un cicle pervers que només pot mantenir-se a base d’incrementar el desballestament del drets socials, és a dir incrementant el dolor de les persones. El ara i aquí, quant a les pensions, té una voluntat perversa: lligar les prestacions a la inflació i a la conjuntura econòmica. En definitiva, empobriment.
