Al segle XVIII, en el seu Assaig sobre el principi de la població (1798), l’economista anglès Thomas Robert Malthus exposa que la població humana sempre tendeix a créixer més de pressa que la producció d’aliments. De fet, almenys fins a aquell moment, la història confirmava en bona mesura aquesta conclusió. Les anomenades “catàstrofes malthusianes” eren una constant històrica.
El gran debat sobre el mathusianisme, però, no ha girat tant entorn del seu encert com a historiador, sinó en la seva capacitat de predicció en l’àmbit econòmic i demogràfic. I, en aquest sentit, no podem oblidar que les successives revolucions tecnològiques de l’època contemporània i el consum massiu de combustibles fòssils han permès multiplicar els rendiments agraris fins a nivells anteriorment inimaginables.
Malthus difícilment ho podia preveure. Sens dubte, la revolució agrària moderna a Holanda i a Anglaterra ja havia mostrat tots els seus potencials, i l’arrencada de la revolució industrial resultava prometedora; però també era evident que –en el passat– qualsevol millora tecnològica (a l’hora de convertir en béns econòmics els recursos ecològics del nostre entorn) havia estat absorbida per un creixement igualment ràpid de la població. En realitat, Malthus no mereixia el menyspreu amb què ha estat tractat durant els dos darrers segles; però la seva crucifixió ha estat aplaudida amb entusiasme per marxistes, positivistes, futuristes, estructuralistes i neoliberals… mancomunats pel desig de “fer llenya de l’arbre caigut” i per una miopia inconscient pel que fa a les conseqüències d’un ús insostenible dels recursos, que ja s’espavilaran a pagar les generacions futures.
A més, entre les previsions malthusianes, mai hi va haver la desaparició de l’espècie humana per inanició, tal com han volgut insinuar els seus detractors més recalcitrants. Doncs, Malthus ja va preveure que a llarg termini actuen determinats frens “positius” i “negatius”. I, per tal d’evitar confusions pel que fa al valor moral d’aquests termes, potser seria millor anomenar-los, respectivament, reals i preventius. Els frens reals estan constituïts per aquells que habitualment anomenem els genets apocalíptics: la guerra, la fam i les epidèmies. Mentre que els frens preventius tenen un caràcter més cultural, com retardar l’edat de matrimoni o l’abstinència sexual.
En qualsevol cas, en lloc de debatre tant sobre el què, potser seria molt més profitós portar el debat fins a l’àmbit del quan, del com i del qui… De fet, és possible que tant Malthus com els seus detractors tinguin raó. Aquests, quan analitzem l’època contemporània; i ell, en els períodes històrics anteriors i, tal vegada, d’ara en endavant. En altres paraules, ¿durant quant de temps l’actual increment dels nivells de consum energètic podrà mantenir exorcitzats els fantasmes malthusians?; ¿com podrem substituir les actuals fonts d’energia i garantir la sostenibilitat dels sòls agraris i de l’ús de l’aigua?; i, finalment, ¿qui sortirà vencedor en la inevitable redefinició de les pautes de consum dels recursos escassos i en la sempre convenient innovació tecnològica?
