El repte de la JNC

Arriben moments complexos per la Joventut Nacionalista de Catalunya. Si més no, moments de debat ideològic necessari i entretingut per canviar el xip: de ser l’estilet convergent contra el tripartit a defensar la tasca de govern d’Artur Mas; de carregar descaradament contra el Partit Popular a veure com els seus, al Parlament, han de confiar amb el grup liderat per Alícia Sánchez Camacho per tirar endavant els pressupostos. Ja ho recorda el llibre commemoratiu dels trenta anys de la formació, escrit per l’historiador Josep Lluís Martín, que el Pacte del Majéstic va obrir un període difícil per la formació politicojuvenil, tot i ser CiU al govern, on el repte era “no perdre militants”. I ara, què passarà?
 
Amb les eleccions generals convocades, amb Duran i Lleida (UDC) executant el juego de codos necessari per fer-se respectar a Madrid i amb la responsabilitat de CiU de tirar endavant un país, Catalunya, sense estridències i deixant la rauxa per afrontar el futur amb seny i bona gestió, quin paper ha de jugar la JNC? Oriol Pujol (CDC), a l’escola d’estiu dels nacionalistes que es fa aquests dies a Sant Esteve de Palautordera afirmava: “De portes enfora [la JNC] haurà d’actuar de forma compacte amb el partit […] i això fa trempar menys”. Ni més ni menys! La JNC afrontarà més crítiques que mai si els seus mentors s’allunyen del què la formació liderada pel tàndem Gerard Figueras-Marta Pascal defensa: l’emancipació nacional sense complexes. I, ho haurà d’assumir, igualment com la seva direcció haurà de conscienciar als seus joves militants sobrats d’adrenalina que moderin el seus plantejaments, si l’Artur ho demana. Això és la política, és disciplina de partit i és necessari per escalar posicions en el complex món de la política de partit que per desgràcia governa el sistema actual.
 
Però, de portes endins la cosa canvia. A Pujol el van succeir a la taula de ponents exsecretaris generals JNC com Carles Campuzano o Josep Rull. I van acabar de reblar el clau. Van explicar l’altre cara de la moneda: de portes endins, la formació ha de continuar sent la consciència crítica de CDC. El gran error de la JNC actual seria perdre aquesta musculatura pròpia que li ha creat un discurs propi, descaradament independentista i pragmàtic. Inclús, pròxim al què vaig sentir, en boca de Jennifer Dempsie –assessora de l’Scottish Natinal Party–, a l’escola d’estiu d’una altra formació, Solidaritat: el referèndum d’independència s’ha de convocar en el moment que tothom estigui convençut, que aquells qui ara no són independentistes vegin aquesta opció com la més pragmàtica pel futur de la nació.
 
No tinc cap mena de dubte que, anant de bracet amb Unió, CDC haurà d’afrontar aquest proper 20N el debat de la “política espanyola”, encara que aquesta terminologia no agradi a alguns sectors sobiranistes de la seva executiva. Que si Rajoy té majoria simple l’unionista Duran farà passos per acostar-s’hi (i ull que no vulgui alguna cosa més!) i continuar sent un polític ben vist a les Espanyes. Que en Mas voldrà arreglar “el problema dels calés” –com deia Oriol Pujol– abans que parlar d’independència de forma oberta. I, sobretot, que si la JNC no vol perdre la identitat, no vol perdre la musculatura que marca després de tantes hores de boxejar amb el tripartit, haurà de ser un corcó a les orelles del President Mas, no fos cas que l’escriure li faci perdre el llegir. Seguirem parlant-ne, segur.