Quim Torra ha sorprès a tothom aquesta tarda en el discurs presidencial del debat de Política General que reobre el Parlament després de les vacances, i enmig dels actes de commemoració dels fets d’octubre. Fins i tot ha sorprès als seus socis de Govern amb la proposta de llençar un ultimàtum a Pedro Sánchez: o proposta per negociar com Catalunya exerceix l’autodeterminació en un mes, o es retirarà el suport als socialistes a Espanya. Les reaccions han estat les esperades per part de l’oposició, en aquest cas només la CUP s’ha mostrat una mica més a favor, però veurem demà què passa amb els discursos de posicionament de tots els grups parlamentaris. S’espera que fins i tot ERC marqui certa distància amb Torra, tot i que avui hi ha tancat files.
Per què Torra es posa la soga al coll d’aquesta manera? Semblava que havíem arraconat el cronòmetre, i el fet és que tot sembla apuntar a que el discurs és la reacció a les mobilitzacions d’ahir. La situació al Parlament va ser tensa, però en cap cas violenta, si exceptuem els cops de porra dels Mossos. Torra i Torrent eren allà escoltant en directe totes les proclames, en un acte estrany que els va fer sentir visiblement incòmodes. Un toc d’alerta ben directe que va propiciar una reacció. Precisament aquest és el problema: Torra actua reactivament, i no pas per iniciativa pròpia. Cada vegada és més clar que no hi ha lideratge ni estratègia després del buit que ha deixat Puigdemont a l’exili i Junqueras empresonat, i l’independentisme parlamentari va a batzegades, sense rumb clar a l’espera del següent cop de telèfon de Waterloo, mentre ERC traça una alternativa paral·lela, perquè l’estratègia a llarg termini amb JxC no és compartida.
Quina credibilitat té l’ultimàtum? La portaveu del Govern espanyol ha sortit immediatament en roda de premsa a dir que no cal que el president de la Generalitat esperi un mes. La resposta d’Espanya és: “autogovern i no independència”. Celáa ha parlat amb sornegueria. La mateixa que ha utilitzat Miquel Iceta en roda de premsa posterior al discurs de Torra. De fet, ha sonat burlesc. Si el moviment de Torra no ha estat pactat amb ERC, molt probablement estem parlant d’un nova trucada des de Bèlgica. I això comença a ser preocupant. La idea de deixar la Generalitat coixa amb un president a qui se li fa gran el càrrec i no és capaç de recollir el lideratge que li infereix el càrrec, simplement per mantenir l’autoritat moral de Puigdemont, que no l’ha perdut mai i que tots li reconeixem, és perillós. La pota realment forta de tot això ha de ser Barcelona, i Waterloo, o l’exili, com la presó, ha de ser un reforç, una veu reivindicativa que sumi i faci molt més fort el discurs valent del president d’aquí, que és el que té poder real per intentar canalitzar la reivindicació catalana.
Si, per contra, la proposta de Quim Torra no és fum ni una nova gesticulació curt terminista, aleshores ens trobem davant la primera iniciativa potent del president. Així, arribats al novembre, se suposa que Sánchez estarà sentenciat. Si la idea és fer caure ja el PSOE, Espanya anirà a eleccions (si no pacta in extremis amb PP o Cs) i potser Catalunya també. El que passi després tornarà a ser un misteri. Avui no oblidem la nova provocació de l’Estat: el ministre Marlaska ha condecorat Enric Millo pel seu bon paper com a repressor mentre exercia de delegat del Govern espanyol a Catalunya. Una nova ofensa feta amb tota la mala fe del món de l’Estat als catalans. Un ministre del PSOE condecorant un representant del partit teòricament antagònic. El PSOE torna a demostrar, una vegada més, que quan es tracta de Catalunya, no es diferencia amb res del PP.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
