Diuen els malfiats, que de la gent agrupada al voltant de l’artefacte polític conegut com a “Catalunya En Comú” no podem esperar més que una actitud tèbia, calculada i calculadora tant pel què fa les paraules com els gestos, en relació al procés independentista. N’hi ha fins i tot que resten perplexes, quan en una gir dramàtic més propi d’un film de suspens, des del Comuns es defensa de forma solemne que la via per trobar una solució als problemes d’encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol no és un altre que una República sobirana en el marc d’una monarquia parlamentària.
Ara que el camí del procés s’estreny i s’acaben les excuses, els Comuns es van quedant sense capacitat discursiva per mantenir una retòrica sustentada en nedar i guardar la roba. I a cada nova ocurrència amb que mantenir viu el relat, més esperpent: és tal la metamorfosi d’alguns dels seus membres que un ja no sap identificar-los ni diferenciar el seu discurs del que feia en el seu moment l’extinta UDC.
La darrera sortida endavant dels Comuns, més pròpia del trilerisme polític, és despenjar-se dient que el Referèndum, tot i que sigui unilateral, no serà (o no ha de ser) vinculant, sinó que ha de ser percebut com “una demostració de força per pressionar l’Estat a buscar una sortida definitiva” ja què “passi el que passi, el procés no s’acaba amb el referèndum”, tot afegint què”és l’escenari en què ens sentim més còmodes com a punt de trobada de les diferents sensibilitats que hi ha al partit”. O sigui, que la solució proposada pels Comuns, fer una protesta en forma referèndum i després ves a saber què, no respon a defensar una proposta que ells consideren la més beneficiosa pels interessos de la gent que habita Catalunya, sinó que és la proposta que més consens genera a nivell intern i per tant, serveix per mantenir l’equilibri entre les diferents formacions i tendències que hi conviuen dins de l’artefacte Catalunya En Comú. Sembla que la “nova política” és més vella que l’anar a peu.
Alguns pensàvem, segurament de forma il·lusa, que un cop passat el període electoral espanyol els Comuns anirien clarificant una posició a favor del referèndum (encara que fos unilateral) i que arribat el moment de votar alguns dels seus membres defensarien el no, d’altres l’abstenció o el vot en blanc i una minoria defensaria el sí. Vaig arribar a aquesta conclusió després d’haver parlat amb nombroses persones integrades a Catalunya En Comú, els quals sempre posaven l’accent en la necessitat de no parlar de referèndum unilateral i en canvi sí fer-ho de referèndum vinculant (sense entrar en consideracions si aquest era pactat amb l’Estat o no).
La gent dels Comuns i de Podemos són molt conscients que mentre a l’Estat continuï manant el PP i al seu costat es mantingui el PSOE ajudant-lo, no saltarà pels aires el que anomenen “cadenat del 78” i per tant serà impossible un referèndum fruït del pacte entre l’Estat i la Generalitat. I tanmateix, tot i que alguns ho pensin, no s’atreveixen a dir públicament que hem de renunciar a voler assolir la independència a l’espera de que arribi un dia en que Espanya com a tal vulgui ser reformada com ni tant sols s’ha imaginat a ella mateixa. És per aquest motiu que des l’espai polític dels Comuns aprofiten la més mínima excusa per construir un relat que els permeti mantenir l’ambigüitat en relació a la resolució del procés, ja sigui parlant de la corrupció, o defensant que la cimera de partits no tocava, sinó que era el moment de reunir al Pacte Nacional pel Referèndum pactat. Sincerament, ells preferirien que el procés independentista no existís i fos molt més simple fer política reduint-ho tot a una contínua i permanent campanya contra CDC i a ERC per ser crosa del primer. Però com passa sovint la realitat és molt més complexa i pot llençar pel terra plans i previsions que damunt del paper aguanten tota mena d’inclemències. I és que resulta que el darrer canvi en el relat dels Comuns, passant a defensar que el referèndum unilateral ha de ser més percebut com una performance que no pas com el primer acte efectiu de sobirania, no deixa de ser un pas més en la deriva preocupant dels Comuns cap a postures més pròpies dels partits constitucionalistes que no pas al d’aquells que per damunt de tot estan a favor de defensar el dret a decidir i de donar compliment a allò que de forma lliure determini la població catalana.
Això era precisament el que defensaven en el seu moment Xavier Domènech, Jaume Asens i Gerardo Pisarello, per posar alguns noms, quan integraven el Procés Constituent i defensaven la construcció de la República catalana del 99% a partir de la presa de decisions vinculants que posessin en valor la sobirania del poble català per decidir-ho tot. Com ells ben saben i van anar dient llavors, el referèndum o és vinculant o no serà.
