Secessió és una forma de descentralització política. Reforça la competència polític-econòmica, i per tant la llibertat econòmica.
Els estats europeus següents deuen la seva existència a una secessió:
Suïssa (1291), Suècia (1523), Holanda (1579), Portugal (1640), Grècia (1827), Bèlgica (1831), Noruega (1905), Finlàndia (1917), Irlanda (1921), Islàndia (1944), els estats bàltics (1990), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Macedònia (1991), Bòsnia-Herzegòvina (1992), Eslovàquia (1992) i Montenegro (2006).
Cap d'aquestes secessions (exceptuant la noruega) va ser d'acord amb la constitució. La declaració d'independència del parlament eslovac del juliol del 1992 tampoc tenia cap fonament en la constitució txecoslovaca. La secessió va ser legalitzada posteriorment el novembre del 1992.
Als catalans se'ls hi retreu que la constitució espanyola en el seu art. 2 diu que es fonamenta “en la indisoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Aquest article es basa en l'article 2 de la “llei orgànica de l'Estat”, la constitució del règim de Franco. Disposicions semblants existeixen també a les constitucions francesa i italiana. Segons l'article 2 de la seva constitució, França és una república indivisible, laica, democràtica i social”. L'article 5 de la constitució italiana dictamina que “la República és una i indivisible”. Els catalans fan valer la “Convenció Internacional de drets humans i civils” que Espanya va ratificar el 1977, segons la qual “tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació” (Art. 1.1)
Contrariament al Parlament eslovac, el català vol fer votar els ciutadans sobre la independència. Però segons l'article 149 §1, núm.32 de la constitució espanyola només l'estat espanyol té la competència exclusiva per a autoritzar consultes populars. Per això el Parlament català -amb un 80 % de vots favorables- només va convocar una “consulta no vinculant” pel 9 de novembre d'enguany. El Tribunal Constitucional espanyol ha prohibit provisionalment aquesta consulta, a petició del govern espanyol. Això diferencia Espanya, p.e., de Suïssa, Canadà i Gran Bretanya: sobre la independència del cantó del Jura (1979), de Quebec (1995) i d'Escòcia (2014) els ciutadans van poder votar lliurement. El Tribunal Suprem del Canadà fins i tot va determinar el 1998 que cada provincia tenia el dret de fer consultes semblants.
En la filosofia política, un estat consta com a legitimat si pot ser considerat com el resultat d'un contracte social de tots els seus ciutadans fet lliurement. Ès un principi general de dret que cada contracte pot ser rescindit, encara que les formalitats de la rescissió no estiguin especificades. No hi ha cap contracte irrescindible. I això ho poden fer valer els catalans.
En realitat, el dret de secessió hauria de ser protegit per les institucions internacionals. Aquestes s'atribueixen el dret de vigilar el compliment del respecte als drets humans per part dels seus estats membres. Les regulacions internacionals haurien de posar com a condició que l'estat secessionat també respectés els drets de les seves minories i que no posés obstacles supletoris a la llibertat de comerç i de tràfec de capitals. També es podria estipular que els drets i deutes de l'estat anterior s'han de repartir entre l'estat secessionat i la resta de l'estat anterior.
Però ni les Nacions Unides ni la Unió Europea reconeixen un dret a la secessió. A la ONU passa generalment que l'estat secessionat pert la seva qualitat de membre i ha de demanar novament l'admissió. A Europa els presidents de la Comissió Prodi, Barroso i Juncker, els comissaris Reding, Almunia i Rehn, i el president del Consell van Rompuy afirmen que aquest és el procediment que també ha de seguir la UE. Però ni la Comissió ni el President del Consell tenen atribucions per decidir aquest tema. La seva interpretació del dret no té cap fonament en els tractats europeus. No hi ha cap precedent europeu. Els catalans poden fer valer fins i tot que, segons el Tractat de Lisboa, són ciutadans de la Unió Europea i que no poden perdre aquest dret pel fet de separar-se d'Espanya. Una exclusió automàtica de la UE seria, a més, contraria al respecte degut, segons els tractats, a la democràcia, a les regions, a la pluralitat cultural i lingüística i als drets de les minories. Cal considerar que fins i tot un estat membre que anuncii la seva sortida de la UE (com pot passar amb la Gran Bretanya) té el dret, abans de sortir-ne, de negociar-ne les condicions. (Art.50 TUE)
Que l'estat secessionat deixi de ser membre de les organitzacions internacionals i que hagi de solicitar novament l'admissió no està regulat en cap disposició de l'ONU ni en la Convenció de Viena sobre la ssuccessió d'estats (art.4). Només hi ha una pràctica internacional, i no és uniforme de cap manera.
L'ONU no ha demanat sempre d'un estat separat una nova solicitud d'admissió. Quan Siria es va separar el 1961 de la República Àrab Unida (la seva unió amb Egipte) va ser admsea automàticament com a membre sense nova solicitud. En canvi hi ha el cas -el de la disolució de Iugoslàvia- en el que l'ONU no va admetre automàticament com a membres ni els nous estats resultants ni la resta de l'anterior (Sèrbia-Montenegro).
El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial van seguir considerant (amb certes condicions) els estats iugoslaus parcials com a membres.
L'Organització Meteorològica Internacional (WMO), la Unió Postal Universal (UPU) i l'Agència Internacional d'Energia Atòmica (IAEO) van fer el mateix sense condicions.
També l'Organització Internacional de la Propietat Intel·lectual (WIPO) en va tenir prou amb que confirmessin la seva continuació com a membres les antigues repúbliques soviètiques Georgia, Kazakhstan, Kyrgisistan, Moldova, Tadjikistan i Usbekistan.
Si es parteix de la teoria del contracte social, i pel que fa a la pertinença a organitzacions internacionals i en general a les obligacions de dret internacional, en el cas d'una separació sense acord hi dues alternatives, dues sol·lucions possibles. L'una és que cap dels dos estats resultants agafa la successió de l'anterior perquè els seus pobles respectius no són idèntics amb els de l#estat anterior. Aquesta és la sol·lució purista. L'altra és que tots els estats reultants n'agafen la successió perquè això consolida la seguretat jurídica. Aquest va ser el pensament que va guiar la Convenció de Viena per la successió d'estats. Cada estat parcial té el dret de denunciar posteriorment els tractats de l'estat anterior. La pràctica de l'ONU de reconèixer generalment només un dels estats com a successor -per regla general el més gran- és jurídicament insatisfactòria, i només es pot comprendre perquè els governs dels estats membres de l'ONU també representen les majories al seu respectiu estat. Pel mateix motiu l'ONU no defensa el dret de secessió. Si tots els estats parcials agafen automàticament la successió legal de l'estat anterior, en interès de la seguretat jurídica i en l'esperit de la Convenció de Viena de dret contractual, s'han de repartir entre ells els drets i obligacions de l'estat anterior. Com ho facin és cosa seva. Si no compleixen les seves obnligacions respecte a tercers se'ls pot excloure o se'ls hi pot obrir une xpedient per incompliment de contractes.
Les institucions europees fan tot el que poden per impedir les secessions, ja que la descentralització contradiu la seva concepció pròpia. Els estats membres estan per regla general més oberts al dret de secessió ja que podrien fer-lo valer un dia o altre. Alguns d'ells, però tenen ells mateixos regions que aspiren a la independència, només cal pensar en Flandes, Sudtirol o Còrsega. D'aquests estats membres els catalans no en poden esperar suport sinó resistència.
Els actuals estats a Europa son el resultat de segles i milenis d'arbitrarietat i de violència. Les casuals successions dinàstiques o les brutals guerres de conquesta han determinat la majoria de les seves fronteres. El dret de secessió és necessari, per tal que d'una vegada es puguin formar unitats polítiques que responguin a la voluntat dels ciutadans.
(Traducció de l'article en alemany, de Roland Vaubel, professor d'economia i de política econòmica a la universitat de Mannheim. L'article ha sortit el 15.10.14 a “Wirtschaftliche Freiheit” (llibertat econòmica) un blog obert a tots els economistes alemanys.)
