Comença a haver-hi bastants analistes espanyols, especialment els més dretans, que posen en qüestió l’Estat de les autonomies. Els seus arguments es basen en la dificultat econòmica de poder mantenir tantes administracions, ja que moltes vegades existeix doble funcionariat per atendre qualsevol assumpte, perquè el Govern central ha anat traspassant competències, sense fer-ho amb els funcionaris, cosa que ha suposat que aquests es doblassin i multiplicassin, fins a arribar un moment, com l’actual de la crisi, en què existeixen dificultats per mantenir-los a tots. A l’editorial d’ABC de diumenge passat, 24-10-10, “El problema autonómico” es podia llegir: “Sin embargo, entre el abuso del “hecho diferencial” y la excitación del folclore regionalista, el principio de organización autonómica ha degenerado en un Estado central residual, contra el que compiten entidades que, desde su interior, han asumido el papel de microestados. Es indudable el beneficio de las administraciones para el ciudadano, pero para obtenerlo no había que transformar la autonomía en coartada para el derroche en medios públicos, la duplicación de competencias o el tejido de redes clientelares.
En muchos aspectos del Estado autonómico se ha ido más lejos del modelo federal…”
Quan les nacions històriques, aquelles que ells anomenen regions de la perifèria, varen demanar i exigir l’autonomia o la federació, aquests mateixos mitjans varen voler aigualir la cessió de competències a uns pocs i varen inventar les 17 autonomies, per allò del “cafè per a tots”, i ara, quan han vist les banyes al bou, pensen que ja s’ha anat més lluny que amb l’Estat federal, tot això ho manifesten tenint en el seu pensament un sol territori, Catalunya. També en aquest editorial apareix l’Estatut català, com a model per a fer inviable l’Estat de les autonomies, i diuen que tot això s’ha pogut saber gràcies al Constitucional. En el mateix diari, Manuel Martín Ferrand omple tres pàgines completes per parlar sobre “El Estado imposible”, a les quals intenta demostrar a través de gràfics i càlculs que això de les autonomies és un quimèric puzle que constitueix un luxe administratiu que no ens podem permetre. S’està preparant l’entrada d’un nou govern, segons les enquestes, que amb l’excusa de la crisi econòmica pegui un cop de timó i torni a l’Espanya centralista.
Saben que les autonomies no s’han concedit perquè volguessin descentralitzar l’Estat, sinó que va ser una manera de deturar les ambicions de les anomenades nacions històriques. Per tant, l’únic que han de fer, ha de ser demostrar que no hi ha més nació que l’espanyola, i les altres només són simples i tristes regions. Per això comença l’article de tres pàgines de diari amb el següent: “La última vez que yo estuve en Galicia –escribía Julio Camba en 1918-, Galicia era una de las más hermosas regiones españolas. Ahora ha ascendido a la categoría de nación. Una nación se hace lo mismo que cualquier otra cosa. Es cuestión de 15 años y un millón de pesetas. Con un millón de pesetas yo me comprometo a hacer rápidamente una nación en el mismísimo Getafe, a dos pasos de Madrid.”
Ho tenen clar, quan parlen de Galícia, pensen en Catalunya. Ara troben que a través de l’estatutet ribotejat encara es queden massa diners al Principat, i una manera de suprimir els que han anat comprometent és una tornada enrere en el tipus de govern. Alguna cosa inventaran per seguir exprimint la llimona catalana, balear i valenciana en benefici dels mateixos de sempre. Arribats a aquest punt, segurament els entesos, els polítics i els que els manegen trobaran alguna solució, o no, com sol passar i aquí és quan se m’ocorre que tenim dues solucions: la primera és la de votar partits independentistes, que una vegada format el Parlament facin una declaració d’independència. La Unió Europea i la Comunitat mundial no hi estaran en contra si tot s’ha fet d’una manera clara i democràtica. La segona solució consisteix a dur l’economia cap a un nivell determinat en què la seva comparació amb la resta de l’Estat arribi a un punt en què necessiti de la solidaritat de les altres autonomies, que ens hagin d’arribar a enviar doblers com es fa ara a Andalusia o a Extremadura. Segur que si això hagués ocorregut, ja ens haurien tret defora de la seva rica i avançada Espanya, perquè volen els nostres diners, però no ens volen mantenir. No ens volen dins un Estat centralista que ens hagi de subvencionar. Segurament, la millor opció és la primera, però depèn de les nostres votacions.
