Duran Lleida la va clavar: la mani va ser un akelarre independentista.
Em vaig trobar molts indepedendentistes, i molts que mai han estat del tot independentistes però els darrers anys i mesos, i en especial les darreres setmanes, s’hi han tornat. I n’hi devia haver molts també que no ho eren, que pensen que Catalunya té dret a un nivell molt més gran d’autogovern però que no és necessari la independència: han de saber que això no és possible.
La sentència publicada divendres és demolidora: límits radicals a l’autogovern de Catalunya, qüestionant aspectes fonamentals i amb gran consens en el país, com la normalització lingüística a les escoles. El que volem no hi cap dins d’Espanya. I si volem més autogovern només podem canviar la Constitució (tasca impossible i si mai passa serà per restringir més l’autonomia de Catalunya) o la independència. O fer una cosa que no depèn de nosaltres (canviar la Constitució) o fer el que només depèn de nosaltres (la independència).
Ara s’obriran vàries trampes. Uns ja s’han apuntat: es diu que es pactaran lleis per recuperar part del retallat amb l’Estatut, però això no serveix per res, ja que d’entrada eren competències insuficients i, si es fa cap llei, segurament no es complirà i en qualsevol moment el Tribunal Constitucional la retallarà; o dir que tot és culpa del PP, quan va ser l’advocat de l’estat (representant el govern espanyol) el que va defensar l’Estatut davant el Tribunal Constitucional exposant una interpretació resctrictiva. O parlant del dret a decidir sense tenir voluntat d’exercir-lo.
‘Quan un problema no té solució el problema està solucionat’, que diu un savi amic meu: doncs això, l’encaix de Catalunya a Espanya és un problema solucionat. El que demanàvem tots en la mani no hi cap a la Constitució espanyola: els que cridàvem “independència” i els que simplement volen molta més autonomia. No hi cabem. No passa res: marxem.
P.D. I repeteixo: la mani està bé, però la resposta (a l’alçada de l’agressió i de les necessitats i aspiracions del país) ha de ser política, del Parlament i del Govern. Ah, i qui capitalitzarà tot aquest malestar i tota aquesta aspiració d’anar molt més enllà?
