Espanya, un mur de frontó podrit que acabarà enrunant-se
Tant Mariano Rajoy com Pedro Sánchez van ser incapaços de fer cap proposta de futur. Entre els dos partits han provocat la desolació social que patim. Només saben retreure's la corrupció, la indecència, la mentida, la incompetència, la baixesa, la fal·làcia.
S’han apunyalat davant les càmeres però alhora s’han alçat convertits en un mur inexpugnable davant el desplegament de la «resolució del 9-N» del Parlament de Catalunya. Però volen amagar aquest mur està podrit, que té una aluminosi galopant i que acabarà enrunant-se. Altres búnquers que semblaven indestructibles, com l'Imperi austre-hongarès o una potència nuclear com la Unió Soviètica, van acabar enfonsant-se com un castell de cartes per la corrupció interna.
La desobediència civil de Gandhi va aconseguir la independència de l'Índia
L'any 2012 els partidaris de la celebració d'un referèndum com el d'Escòcia vam guanyar les eleccions del Parlament de Catalunya. La negativa tancada del Congrés de Diputats davant aquesta demanda va demostrar que Regne d'Espanya no té el nivell democràtic del Canadà o del Regne Unit. La «via escocesa», malgrat l’èxit de Podemos, ha quedat tancada i ens ha mostrat que l'única resposta possible era la difícil estratègia unilateral que es va iniciar amb la consulta del 9-N de 2014 i la convocatòria de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015. Aquest pas va suposar que algunes forces que donaven suport al referèndum (Unió Democràtica i Catalunya Si Que Es Pot) es despengessin del procés.
La via unilateral s'ha identificat fins ara amb un procés de desconnexió jurídica, administrativa i fiscal del Parlament i la Generalitat. L'amenaçadora reacció de l'Estat espanyol contra la «resolució del 9-N», ja declarada anticonstitucional, acompanyada de l'advertiment d'imputacions jurídiques mostra les dificultats de crear les estructures d'Estat de la desconnexió i per tirar endavant el procés constituent. Les amenaces espanyoles ens han fet constatar que Catalunya no és Eslovènia; és a dir que no té les estructures d'Estat, com defensa territorial, hisenda pròpia, etc. que tenia aquesta república de l'antiga Iugoslava. La «via eslovena» de desconnexió no és viable.
Sense «via escocesa» i sense «via eslovena» el poble català es veu forçat a seguir la via de Gandhi a la independència. Catalunya es veu obligada a passar de les grans mobilitzacions dels darrers anys a l'estratègia de la desobediència civil, l'única via pacífica que tenen els pobles oprimits per alliberar-se dels Estats opressors. El primer desacatament es va produir amb la consulta del 9 de novembre de l'any passat i ha agafat embranzida amb les eleccions del 27 de setembre i l'aprovació pel Parlament de Catalunya de la «resolució del 9 de novembre» que es compromet a obeir només les seves pròpies resolucions, ignorant la legislació i els tribunals espanyols.
La desobediència institucional
L'Estat espanyol va desencadenar una guerra psicològica contra la resolució del 9-N amb constant al·lusions al «cop d'Estat», a la rebel·lió i la sedició. L'objectiu de la campanya era preparar l'opinió pública espanyola per la intervenció de la Generalitat, la imputació dels representants del poble català i la seva posterior detenció. El desacord entre els 72 diputats independentistes i les eleccions espanyoles han aparcat aquesta campanya. Però es reprendrà, més furiosa encara, un cop hi hagi nou govern a Catalunya i a Espanya
La victòria independentista del 27 de setembre legitima els passos previstos en «la ressolució del 9-N» i els diputats i senadors d'ERC anem a Madrid a defensar aquests vots. Anem a aplicar un vessant de la desobediència civil al que Gandhi donava una importància cabdal: «la insistència en la veritat». En el desacatament polític els seus protagonistes no s'amaguen, sinó que assumeixen les responsabilitats penals dels seus actes, la presó si cal. Amb aquesta acceptació fan patent als opressors les conseqüències de les seves lleis injustes i intenten commoure la seva consciència. És molt fàcil negar el dret a l'autodeterminació de Catalunya si aquest fet és acceptat amb resignació. Però quan aquesta negació comporta encausar, inhabilitar i vés a saber què més Presidenta del Parlament, el President de la Generalitat, la mesa del Parlament, els diputats independentistes, els alcaldes i regidors que donen suport a les resolucions anticonstitucionals del Parlament la situació canvia de manera radical.
Aquesta és la fase penal del procés en la que entrarem si hi ha acord entre els 72 diputats independentistes. En ella es visualitzarà davant de la Unió Europea i davant del món que l'Estat espanyol usa la violència jurídica contra el poble català. A mesura que els jutjats s'omplin de càrrecs electes per defensar el dret a l'autodeterminació de Catalunya, l'opinió pública democràtica arreu del planeta es despertarà. La majoria del poble català seguirà l'exemple de Nelson Mandela que, des de la presó de Robben Island, va enderrocar el règim de l'apartheid, gràcies a que va commoure la consciència de demòcrates de tot el món.
Des de les tribunes del Congrés de Diputats i del Senat els representants del republicanisme català intentarem commoure la consciència dels demòcrates espanyols. Els farem una apel·lació directa: empresonaran els representants de Catalunya en el vostre nom? Farem que la mateixa pregunta ressoni a tot el món aprofitant la presència a Madrid dels corresponsals estrangers i de les ambaixades de tots els Estats membres de les Nacions Unides. Estem conveçuts que, finalment, les paraules es convertiran en projectils i el mur aparentment inexpugnable, la paret de frontó podrida, que hem vist al darrer debat televisiu, s'esfondrarà.
