Aquesta frase és la que deixen anar els polítics espanyolistes quan els catalans defensem el nostre dret a l’autogovern (entès aquest des de l’estricte sentit autonòmic fins a l’independentista, passant per aquella cèlebre estació federal que vosaltres i jo recordem).
Volen donar a entendre, així, que la gent no està per a punyetes, que aquest magma amorf i anònim, sense opinió ni interès, només es preocupa per si hi ha feina, el valor de les hipoteques, la seguretat ciutadana i allò tan recorregut de les ‘escoles i els hospitals’ (així, sempre amb un duet indestriable l’un de l’altre).
És a dir, que sembla que no hi ha cap connexió entre aquest voler més hospitals i escoles i el nivell de finançament del nostre país. Com si l’espoliació espanyola no hi tingués res a veure.
Jo, personalment, ja fa quatre setmanes que espero que la sanitat pública em faci una ressonància del meu menisc trencat. Quatre setmanes a base d’ibuprofè i repòs. I ja no parlo sobre quan hi podré rebre tractament adequat. Qui no hi vegi la connexió entre manca de finançament i un nivell assistencial pèssim de la sanitat pública catalana, és que no ho vol veure…
L’empresa per a la que treballo, té problemes perquè un dels seus principals clients és una agència governamental catalana que no paga perquè no té diners. Qui no hi vegi la connexió entre manca de finançament i una balança d’impagaments inquietant de l’administració pública catalana, és que no ho vol veure…
De fet, un informe recent de ‘Standard & Poor’ passa revista a la qualitat del deute de deu autonomies espanyoles i, sorpresa, sorpresa, Catalunya i el País Valencià són de les que obtenen pitjor qualificació, concretament un AA- ,amb perspectiva negativa. Lògicament, les que obtenen la millor qualificació són, oh, sorpresa, sorpresa, el País Basc i Navarra, que obtenen qualificació AAA, amb perspectiva estable. Per què deu ser?
