L’altre dia vaig llegir que la dignitat ha d’estar sempre un xic per sobre de la por. El raonament em va semblar molt encertat, i em va fer pensar que a Catalunya hi ha molta, molta por. Només cal veure per exemple les matrícules dels cotxes, i quantes llueixen l’E del país veí.
En llegir la frase m’assaltà el dubte de si s’escau afirmar que es pot ser pròpiament indigne en la inconsciència, i en aquest sentit estricte vaig concloure que no. I no és que, tal com en principi pot fer creure, la inconsciència hagi de suposar un atenuant que nacionalment ens reconforti en la justificació. Al contrari. De fet, no hi ha res que satisfaci més el colonitzador que la inconsciència del seu colonitzat. En canvi, la persona conscient sense dignitat tard o d’hora s’ha d’enfrontar a la seva condició, atès que dintre seu sempre hi ha un rau-rau més o menys punyent que se’l menja. En l’indigne hi ha, doncs, una justícia que si més no empeny per posar-lo en evidència. Aquest, però, no és el cas de l’inconscient, que, si bé pot despertar un dia, els més que eficaços mecanismes del poder estatal ja s’encarreguen prou de mantenir-lo sempre ben ensobecat.
L’altre dia, un amic d’aquells autoanomenats catalanistes que troben gust a carregar contra el pervers enemic espanyol, en demanar-li per l’E de la matrícula del seu cotxe em va dir fent petar la llengua que ell no hi posa el CAT al damunt perquè "això no té importància". En dir-li jo que com era, doncs, que precisament si no tenia importància no l’hi posava, va brandar el cap com repetint-me sense paraules el mateix: no té cap importància. Però jo, que sóc un busca-raons, vaig insistir. A l’últim, em va acabar dient que no volia tenir problemes. Problemes? Però si els problemes els catalans ja els tenim!, li vaig dir. Va inclinar el cap i va somriure. Amb tot, val a dir que com a mínim la indignitat posa aquesta cara quan l’assetgen. La inconsciència no en posa cap.
És així com sempre he estat encantat de perdre els amics. És així com es pot fer la prova del nou a aquells que t’ensumes que potser no ho han estat mai. Perquè, pot haver-hi amistat amb algú indigne? No hi ha dubte que es tracta d’una altra qüestió difícil. Sigui com sigui, és així, amb gent que no vol problemes -perquè altrament deixarien de ser ells mateixos el problema i suposo que l’ego els ho impediria-, com aquest país nostre s’enfonsa.
