Soroll de sabres i rebombori a la bancada socialista del Congrés. Riures entre els populars perquè Alfredo Pérez Rubalcaba no pot posar ordre a les seves files. I Pere Navarro, passejant-se per la moqueta vermella del Parc de la Ciutadella somriu content de poder marcar l’agenda i posar contra les cordes als seus socis (sic) de Madrid i, també, el propi govern de Catalunya aliat d’ERC: els diputats socialistes catalans trenquen la disciplina de vot al Congrés a l’hora de defensar el dret a decidir i, ara, registren el mateix text que van votar (inspirat per CiU) al Parlament català per obligar als nacionalistes a votar per un diàleg entre Madrid i Barcelona a l’hora de convocar la consulta. Jugada rodona i retorn a la centralitat mediàtica d’un PSC que havia caigut en desgràcia des de feia temps.
La jugada de Pere Navarro esbossa un camí. Per una banda, després de 35 anys ha hagut de ser un líder socialista avalat per la totpoderosa federació del Baix Llobregat el qui ordena trencar la disciplina dins del grup del PSOE al Congrés. Poca broma, si tenim en compte que la veu pròpia a Madrid havia estat una de les banderes que els sectors periodísticament anomenats catalanistes havien usat per atacar la constant unió entre els interessos de la quarta planta del carrer Nicaragua –des del congrés de Sitges controlada pel cinturó roig– i el politburó del carrer Ferraz. Necessitat de recompondre l’argumentari pels Geli, Elena, Ros i companyia. Ara, la veu pròpia ha aparegut però no de la mà de qui tothom esperava. Cop d’efecte de Navarro, ideal per redefinir la seva imatge aprofitant que les enquestes també aturen la sagnia que patia la formació.
Per altra banda, serà interessant veure com CiU dialoga amb el text que el PSC vol sotmetre a votació al Parlament, força diferent en les formes del què van aprovar els partits del front sobiranista fa unes setmanes. CiU té mala peça al taler quan ha de conciliar els interessos del pinyol català –arrauxat i amb ganes de fer passos cap a la plena sobirania, encara que sigui a batzegades– i els lobbistes que té col·locats a la Carrera de San Jerónimo, alguns d’ells desitjosos de rebaixar la tensió que hi ha entre una banda i l’altre del pont aeri (sinó, vegis el text de la ressolució que van portar al Congrés, en comparació amb la declaració de sobirania del 23 de gener). La tensió, mala amiga pels negocis. La resolució que vol votar el PSC pot acabar tenint més suports que l’aprovada fa dies per CiU, ERC, ICV i el vot crític de la CUP. Per tant, què farà la Generalitat de Catalunya? Interessant la jugada d’escacs que vindrà.
Amb el permís de Carme Chacón –que vola per si sola, intentant trobar un espai per no despenjar-se de cap front–, el PSC comença a recuperar el terreny perdut. Si més no, mediàticament, que ja sabem els del gremi (i els assessors polítics dels líders) que és gairebé més important que els resultats de la pròpia praxis política. No cal dir que, a més a més, la conjuntura hi ha ajudat, perquè quan Artur Mas ha hagut de donar explicacions al Parlament sobre el seu pla anticorrupció la judicatura li ha jugat una mala passada fent pública la querella del cas Matas –“per espoli” a l’Associació de Municipis de Catalunya (ANC), que no és poc– o la imputació d’un Xavier Crespo, alcalde de Lloret i diputat, a qui les seves relacions amb Rússia li estan passant una factura molt elevada.
