En aquests moments es parla, es comenta, es discuteix i s’analitza molt el vot negatiu del PSC en la investidura de Mariano Rajoy, i que això podria provocar una “terrible” amonestació del PSOE; però gairebé ningú menciona que l PSC ha tornat a deixar en “stand by” l’opció política de defensar un referèndum d’autodeterminació de Catalunya, Doncs bé, amb aquest fet es posa de manifest que el PSC renúncia a l’anomenada “via canadenca”, amb la qual cosa es pot pensar que, molt difícilment, els socialistes de Catalunya podran “reenganxar-se “ al procés d’alliberament social i nacional de Catalunya.
En aquests moments el PSC sembla voler entrar en una equidistància entre l’independentisme i l’unionisme assimilacionista més recalcitrant, però això a la pràctica és impossible; és com dir que s’està a favor de la llibertat, però només una mica. Resulta ridícul; per contra, la “via canadenca” podria representar una possibilitat de “relligar-se” a la gran majoria favorable al dret a decidir. La reforma de la Constitució que proposa el PSC és una autèntica ratera que, en la pràctica, podria significar disposar de molta menys autonomia que el migrat autogovern que actualment disposa Catalunya. A hores d’ara el gran error del PSC és no entendre que l’únic federalisme que podria ser viable i constructiu per a Catalunya seria el un federalisme confederalista, que deixés clarament la porta oberta a una consulta a casa nostra. El federalisme que ara proposa el PSC és un gran frau. És com intentar vendre bou per bèstia grossa.
En síntesi,les pressions del PSOE neocentralista i dels barons més recalcitrants contra Catalunya han tornat a fer efecte en el PSC; ja que el fet de deixar caure la “via canadenca” implica que el PSC torna a deixar en via morta l’opció de defensar un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya.
