El procés català arriba a l’ONU

L’informe del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, que demana la llibertat “immediata” dels presos polítics, ha causat un terratrèmol als òrgans de diplomàcia espanyols. El govern de Pedro Sánchez no només es disposa a desoir la resolució d’aquest òrgan que depèn del Consell de Drets Humans de Nacions Unides, sinó que busca deslegitimar-lo per continuar amb la consciència tranquil•la. El ministre Borrell, en un dels últims serveis a la pàtria com a titular d’Exteriors (barrar la porta al procés també serà el seu gran objectiu ara que ha estat escollit eurodiputat), ha anunciat que han demanat la recusació de dos dels cinc integrants del grup de treball, perquè suposadament són propers a l’advocat Ben Emmerson, qui ha portat la causa del procés a Nacions Unides. També s’ha queixat a la màxima responsable de Drets Humans de l’òrgan supranacional, Michele Bachelet. En paral•lel, Quim Torra vol rendibilitzar al màxim la notícia i es fa fort en la seva especialitat, la demanda de llibertat pels presos polítics i exiliats. El president ha exigit per carta al president Sánchez que faci tot allò a les seves mans per complir amb el mandat (no vinculant) de l’ONU. A més, també ha demanat a la fiscalia que mogui fitxa i insti el Suprem a deixar-los lliures. Òbviament, ni uns ni altres li faran cas. I si Marchena estava pensant a deixar-los en llibertat quan s’acabi el judici tot esperant la sentència, probablement ara no ho faci perquè no sembli que és causa-efecte amb l’informe de Nacions Unides. I mentrestant, la lluita per l’alcaldia de Barcelona cada vegada està més oberta. Si tothom tenia coll avall que Maragall seria el cap de govern municipal a partir del 15 de juny, les pressions cada més fortes de Manuel Valls i Jaume Collboni amb els comuns, i sobretot l’ambigüitat de Colau, fan pensat que a Esquerra se li podria escapar de les mans. Xavier Trias va ser honest quan el 2015 no va disputar-li l’alcaldia a la líder dels comuns tot i haver-se quedat a només un escó. No va voler ni plantejar-se acords contra natura. Ara només falta saber si Colau caurà a l’alçada del betum acceptant Valls, igual que Cs va acceptar Vox a Andalusia. De moment, el fet que es plantegi encara ser alcaldessa ja és prou gros.