“Llavors, la furgoneta era el procés? Siiii, i el motor és el poble…”
Quim Arrufat i David Fernàndez al vídeo “Ara comença el Mambo”
El procés és una furgoneta espatllada,que resta estavellada al fons d’un barranc, esparracada i desfeta. Lluny, caiguts a l’oblit, resten els jorns de joia i glòria quan a tota màquina la furgoneta avançava inexorablement pels camins del país. Ara, de tot allò només resta un paisatge desolat, un fons de calaix on resten plens de pols els somnis pactistes d’aquells dirigents que senten la indiferència d’un país que es desvetlla.
Al fons del barranc, allà estavellats amb la furgoneta, esclafats contra la realitat, resten inerts els somnis del consens constitucional i emergeixen de forma grollera les urpes d’un Estat irreformable. Però no tot és destrucció, ja que en el mateix moment que fineixen les despulles del procés, neix la superació de bat a bat de tota mena de dinàmica dialectal processista, dels usos dels llenguatges eufemístics per guanyar temps i marcar els tempos del país, fent el miracle de convertir tot aquest temps en prosa i carn viva, en sentiments punyents i tremolosos.
I amb el procés s’estavella una part de la classe política catalana, aquella que el volia allargar eternament. I s’estavellen els vells constitucionalistes que treien rèdit de “lo nostre” a la Villa y Corte. I s’estavella l’Estat, que de sobte es dona compte “que no, que todo esto no era un farol”. I a uns i altres, propis i estranys, els entra la suor freda, i les preses, i perden els papers, i ordenen “todo al mundo al suelo”, ai no, això, ja no, que som una democràcia. I acudeixen al seu rescat la judicatura i tot aquell que estigui al servei d’imposar-nos la realitat, perquè España és la única realitat plausible i probable. I es decreta per Real Decreto Ley que no es pot imprimir, ni votar, ni somiar, ni estimar ni res de res que impliqui viure la vida fora del seu gris decadència. Ens volen presoneres dins de l’Estat del qual no es pot sortir ni per desig ni voluntat, ja que el desig i la voluntat també han estat declarats inconstitucionals.
I amb el procés també s’estavella la política, aquella que permet la resolució dels conflictes de la vida de forma coherent i racional. I reneix el “muera la intel·ligència” que tràgicament ha impregnat la pell de brau del passat ibèric. S’imposa l’antipolitica i la incapacitat d’arribar a nous consensos que permetin a uns i altres construir el futur separats però junts, allunyats però aprop. S’instaura la demència i la bogeria, que esdevé normativa, segons publica el BOE.
El procés s’ha estavellat empès pel poble, que l’ha abocat al precipici constitucional per fer possible el futur que vindrà. Aquell que pren forma de República i ens anuncia que mai més les coses seran com han estat, perquè hem après a fer les coses com mai, perquè volem assolir fites desconegudes.
I el motor, les persones, esdevenen noves protagonistes d’aquesta història, encarant el moment amb valor, sense por, conscients de l’embat i la cita amb la història, sabedores que cada moment és un renaixement, un començament de quelcom nou, sentint-se hereves del fil roig de la història que les lliga a la digna memòria de les que tot ho van donar, perquè res tenien a perdre i tot ho tenien per guanyar.
Sí, la furgoneta era el procés, i les persones, som el motor, aquest motor que ens permetrà fer possible el somni en forma d’una República independent, socialment i ecològicament justa. Empenyem, que arriba l’hora del mambo i ens tocarà lluitar, ballar, riure i viure!
