El problema de les pensions espanyoles no és només el 3% ( #seguimtenintpressa )

Avanço que aquesta blocada no parla de corrupcions ni comissions, malgrat el títol pot fer-hi pensar avui – mal dia per la política-. Parla una mica sobre despropòsits i incerteses al voltant de les pensions i dels errors del passat que nosaltres, quan ens hi posem, no podem reproduir.
Hem conegut avui els problemes de tresoreria que planen sobre les pensions espanyoles. El Secretari d’Estat ha anunciat una modificació extraordinària de la legislació que afecta al Fons de Reserva per poder afrontar els pagaments de la nòmina de pensions a desembre. Aquest fons de reserva, creat a l’any 2000, va arribar a setembre als 69.252 M€. Només en el període 2008-2012, i per tant, en període ja de crisi, es va incrementar en més de 12.000 M€. De fet, el darrer any, encara que sembli sorprenent, es va incrementar en 2.450 M€. I és que la salut financera del sistema s’ha mantingut parcialment inalterada fins que no ha aparegut la immensa factura de l’atur. L’increment sostingut en despesa de prestacions i subsidis d’atur que es va produir al 2011 s’ha vist molt superat aquest any, en que s’han produït increments de despesa interanual d’entre el 7 i 8 % (amb increment d’import de prestacions no superior al 2%).  
Val a dir que aquesta situació és conjuntural, i que no es pot pensar en que es consolidarà, entre d’altres coses perquè malgrat la taxa d’atur arribés al voltant del 27% que ha pronosticat l’ OCDE, el conjunt d’aturats perden qualitat en les prestacions (imports més baixos), o passen a rebre subsidis molt menors, alhora que en deixen de rebre molts també. De fet en les estadístiques no paren d’incrementar-se el nombre de persones sense cap tipus d’ajut ja. No obstant, si la conjuntura es consolidés per massa temps, aviat es dilapidaria el Fons de Reserva. En aquests moments, segons dades del propi Ministeri de Treball (i per tant, fiabilitat justa), hi ha una necessitat prevista de 15.000 M€ (incrementables en 3.000 M€ més per la revalorització i l’efecte de l’ IPC si s’acaba pagant) al mes desembre i atesa la davallada de cotitzacions i cotitzants (en prop del 4%) es tem per la capacitat de poder fer front a la nòmina. Aquestes incerteses al voltant de la capacitat del sistema, i l’existència d’un crèdit extraordinari aquest mateix exercici del calaix previ del Fons de més de 3.000 M€ obliga a modificar la legislació del Fons de Reserva, perquè aquesta no permet la utilització de més d’un 3% de l’import del Fons en aquests casos.
Arribats a aquest punt ens hem de preguntar si les ineficiències del Sistema de Seguretat Social rauen només en que les conjuntures afecten la seva sostenibilitat. I la resposta és que no. Malgrat determinades visions deterministes pronostiquen la fi al món dels sistemes de repartiment tal i com els coneixem, en benefici dels de capitalització es fa difícil que així sigui. En tot cas es canviaran els pesos de la seva raó de ser –equitat, solidaritat i contributivitat- ponderant pensions màximes i mínimes dignes, afegint sistemes de protecció alternatius per aquells disposats a fer un major estalvi (com ja passa en alguns països de la UE), però no el model.
I dic això perquè cada cop que s’ha de posar mà al calaix per mantenir els pagaments es qüestiona tot el que l’envolta, amb l’objectiu indestriable de retallar els drets de les persones. De fet, plana de nou en l’imaginari del PP una nova retallada en pensions amb aquesta excusa. Convindria recordar que en despesa en PIB en pensions Espanya no és dels països que més hi inverteixen, doncs el lloc 16è que ocupa, el fa ‘lluita’ amb Eslovènia i Malta en despesa, i remarco, en percentatge de PIB (no global).
I on son els errors que no hauríem de reproduir doncs si volem mantenir el sistema ? Doncs per una banda, millorar la nefasta previsió que ha portat a la situació actual, doncs s’han fet dotacions al fons, en moments, en què la prudència raonable no ho aconsellava. Però per altra banda, fer la segregació de fonts financeres del sistema que s’ha de fer en models altament contributius com el nostre (actius paguen a passius). La separació de fonts del sistema significa que els complements de les pensions fins arribar al mínim i les prestacions de caire assistencial que no tenen raó de ser en drets reconeguts, i que es sustenten en intentar garantir uns ingressos dignes a les persones, no es paguin amb les cotitzacions del propi sistema sinó dels Pressupostos de l’ Estat (contra els impostos). Així ho reconeix el mateix Pacte de Toledo i així s’havia d’haver portat (2001 compromís per la separació total al 2013). Aquesta separació de fonts de finançament permetria que la part assistencial i lligada a garantir ingressos dignes estigués lligada a la capacitat financera del país, i a cada moment. En aquests moments, l’ Estat tant sols transfereix per complements a mínims un 35 % del total del seu cost, el que comporta que el sistema tingui un sobrecàrrega d’uns 4.500 milions d’euros. I si afegim altres despeses que sufraga el sistema, com els costos de personal (que es paguen també de les cotitzacions), el sistema alliberaria prop de 7.000 milions d’euros cada any.
Així doncs, un incompliment manifest d’un acord, d’una norma que així ho preveia, d’aquells que tant s’omplen el pap amb la legalitat, farà que s’hagi de retocar aquest topall del 3% per tornar a posar la mà al calaix de les pensions. I clar, mentre ens menteixen dient que nosaltres no podríem pagar les pensions de casa nostra (vegeu les anteriors blocades sobre la qüestió), ells han de posar la mà a la caixa per no haver fet els deures, i alhora, ens auguren més retalls sobre les pensions que, recordeu altres blocaires més il·lustres que un servidor, nosaltres podríem incrementar en comptes de retallar.
En tot cas, eix social, no seria raonable una nova retallada en pensions quan les raons de tot plegat rauen en la incapacitat dels governants de Madrid (i en el fons, en una ideologia econòmica), però a més, i veient com gestionen les nostres pensions i el nostre Fons de Reserva – el 30 % és català -, i en clau d’eix nacional, quan abans marxem abans assegurarem les pensions de casa nostra, per això, com diu el títol #seguimtenintpressa