La censura sempre ha estat el resultat de la por, el remei dels malalts de raons febles. De la mateixa manera que ens prenem una aspirina per alleujar el mal de cap i per la temença que el dolor vagi a més, el censor ha de recórrer a la censura per aturar les veus que li van en contra abans no arribin a l’opinió pública. De fet, el seu problema no és l’oposició que rep sinó la migradesa dels seus arguments per rebatre-la. La persona conscient de la fortalesa dels seus plantejaments no té por de la veu de l’altre, al contrari, li interessa justament que parli per poder-lo rebatre i evidenciar la pròpia raó o, si més no, el convenciment honest sobre les pròpies opinions. Això significa que la seva honestedat ha d’arribar al punt no només de permetre que l’altre s’expressi sinó de desitjar-ho, per tal precisament de fer el contrari que fa el censor, és a dir: per trobar en els arguments de l’altre les febleses dels propis arguments i aconseguir així evolucionar. La persona lliure de debò és aquella que no té por a reconstruir-se constantment; és aquella que sap que la seva fortalesa rau justament en el reconeixement de la seva feblesa, a la qual no té cap problema per posar-hi remei quan cal. No estic inventant la sopa d’all. D’això se’n diu maduresa i es demostra en l’autèntic diàleg, aquell que Aristòtil ja va descriure i practicar fa segles.
Les persones tenim por. Por de la malaltia, dels amors frustrats, del fracàs, del futur, de la mort…. Hi ha qui per posar-hi remei censura i s’autocensura. Les raons de la por són subjectives per bé que humanament comprensibles, però hi ha un fet objectiu irrefutable: els homes només hauríem de tenir por de la censura, perquè és només la censura la que ens priva de la llibertat per fer front justament a les nostres pors.
I entre les pors, la més gran és la que té el poder. I no és estrany que sigui així, atès que és qui més té a perdre i en canvi quedant-se com està sempre té poc més a guanyar. De manera que, al contrari del que ens volen fer creure, la vulnerabilitat més gran és la inherent en el poder. Per això la seva obsessió és girar la truita inculcant al poble la seva pretesa vulnerabilitat, per tal de resignar-lo i fer-li creure que el poder té una força que en realitat no té, i que tot intent de canvi és inútil perquè les coses ja estan bé com estan i vivim en el millor dels mons. Dit altrament: per poder seguir els poderosos vivint en el millor dels mons, ens fan creure que també hi vivim nosaltres.
No parlaré ara de com la censura genera autocensura, i com és en definitiva això el que persegueix el poder –generar una inèrcia que a l’últim funcioni sola entre la població. Sí que diré, però, que si bé la censura sempre obeeix a la por, no sempre obeeix als interessos de qui la practica. I és que també un imbècil pot ser censor. De fet, d’aquestes llumeneres n’estem plens. Són aquells que es pensen que censurant mantindran la seva posició de privilegi, i no s’adonen que per conservar-la farien bé justament de deixar de censurar i guanyar-se la credibilitat de la gent a fi de seguir sent votats a les properes eleccions. Esquerra, posem per cas.
