Sempre recordaré la meva educació franquista i el que m'ha costat espolsar-me-la del damunt. Es podria dir que, quan era adolescent, entre d'altres pocs llibres havia pogut accedir a una revista, crec que es deia Arriba, i era aquella en què es contava amb abundància de fotos de color blanc i xocolata, els darrers dies de presó, algun míting de José Antonio Primo de Rivera titolat, almenys la notícia “Con los puños y las pistolas”, també hi havia el testament complet i la mort i enterrament del fundador de la Falange. M'havia impressionat el seu testament. Vaig aprendre el començament d'aquest: “Ojalá sea la mia la última gota de sangre que se derrame en discordias civiles…” Repetia altres desitjos d'aquest estil. A mi m'havia impressionat bastant i vaig utilitzar retalls d'aquesta revista per treure bones notes de l'assignatura de Formación del Espíritu Nacional, mentre feia el batxillerat al Col·legi Fra Joan Ballester, de Campos, amb una beca sufragada per l'ajuntament campaner, i supòs que netament aconseguida quan només tenia 9 anys. Això passava en plena postguerra, eren anys tristos de fam i de por. Record que la meva padrina em preparava berenars de pa amb sobrassada, i escampava una petita bolleta de sobrassada amb el polze, i al final la llesca de pa només quedava pintada de vermell, gràcies al pebre vermell que tenia la xulla. A les classes de Geografia i Història apreníem a la perfecció què havia passat amb Castella, el descobriment d'Amèrica, els reis catòlics i un imperi on no es ponia mai el sol i també apreníem les muntanyes de tots els sistemes i serres peninsulars, així com els rius que desembocaven a l'Atlàntic, al Mediterrani i al Cantàbric. Ens feien estudiar els afluents per la dreta i per l'esquerra d'aquests rius, així com els caps i els golfs de tota la que en deien “pell de toro”. Ni una paraula de les nostres muntanyes, ni dels nostres torrents, ni de les formes de subsistència que tenien les classes treballadores en aquesta terra. A classes de Llenguatge, estudiàvem el funcionament de la llengua espanyola i a literatura, tots els escriptors destacats de la literatura castellana. La vida dóna moltes voltes i avui n'hi ha que es queixen que no els facin estudiar els rius i les muntanyes de la península, com si servís per alguna cosa, i pensen que l'educació d'avui no és correcta. Com si depengués només de l'escola la nostra sapiència i els nostres coneixements, com si les nostres vivències i la nostra ambició de coneixement personal no fos fonamental. Així sorgeixen Riveres, Arrimades, Albiols i companyia que s'atreveixen a doctorar sobre l'escola sense tenir-ne ni idea. I tenen una bona colla d'aprenents que se'ls creuen. Som molts els que sabem que l'escola del Principat ha estat una de les més avançades de l'Estat espanyol des de fa molt de temps. Va ser pels Pirineus que va arribar l'escola nova i avançada d'Europa, com la Montessori.
Hauria d'arribar la mort del dictador i els no fets canvis de règim per assabentar-me de qui era, quina era la meva terra, quina era la meva família, quina era la meva nissaga, quina era la meva llengua, i totes les mancances sofertes durant el temps d'un ensenyament fosc, censurat i reprimit. Vaig saber que la meva llengua era la catalana, que els meus avantpassats els podia trobar al Principat i que la meva nació era la catalana, com havia estat sempre al llarg de la història, encara que Castella i més endavant Espanya ho havien volgut amagar. El xoc més fonamental el vaig rebre devers el 1979, quan vaig trobar un company mestre, que havent nascut a un poble del centre de Mallorca m'afirmava amb contundència que ell era català i jo que no l'entenia. Em va costar molt interioritzar i entendre per què es considerava únicament i exclusiva, català. Amb el temps l'he arribat a entendre i he pogut arribar a saber que jo també ho era, si mai tenia algun dubte, pensava si era espanyol o català i veia que no tenia res que provingués de Castella, Espanya; i que tot provenia del Principat, i que juntament amb altres terres on se saluda amb el “bon dia!”, formàvem la gran nació catalana. El que passa és que la feina feta en contra fa que siguin moltes les persones que no ho veuen així encara i democràticament no es pot consolidar aquesta visió.
Allà on sí saben qui són i d'on són és al Principat i des de fa uns quants anys se n'han adonat que Espanya només els cerca per explotar-los i espoliar-los. Amb l'odi que els tenen se'ls llevarien de damunt si els haguessin de mantenir. Recentment l'espoliació s'ha convertit en repressió i al crit de “!A por ellos!”, els han enviat l'exèrcit policiac i de la guàrdia civil a atonyinar-los, i els jutges a enviar indiscriminadament els millors homes catalans a la presó, fent que el president nomenat pel poble s'hagués d'exiliar.
Espanya no s'ho podia creure. El Govern espanyol va eliminar per decret el Govern català, va fer acusar-los de rebel·lió i sedició i va convocar noves eleccions per demostrar que les de l'1 d'octubre havien estat manipulades, i no, el resultat ha demostrat que el Principat continua essent el mateix: vol i necessita obtenir la independència, però es veu que Espanya no ha fet els deures i necessita els catalans per poder sobreviure, si no, no s'explica res.
