Aquest 23 de gener per al Parlament de Catalunya, i per a la immensa majoria de catalans i catalanes, serà recordat com un dia històric. Per 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions s'aprovà la Declaració de Sobirania del poble català. Ha estat el primer pas institucional cap al dret a decidir. Un procés emanat de la voluntat de la majoria de ciutadans i ciutadanes que, en les darreres eleccions, votaren a partits que clarament aposten per exercir aquest dret reconegut internacionalment.
Des que s'encetà aquest procés la caverna mediàtica de l'estat engegà una campanya de desprestigi contra els partits que li donen suport, i a tot allò que s'hi mou al seu voltant. A l'endemà de la Declaració de Sobirania tots els telenotícies de les TV espanyoles, així com la premsa escrita, intentaren restar-li importància a aquesta declaració, amagant-la al darrere de la mort de sor María i dels darrers resultats de l'atur. El Govern del PP va triar aquest dia per donar a conèixer aquests resultats tant desastrosos. L'objectiu no era altre que captar tota l'atenció mediàtica en aquestes dues notícies.
La frase de Josep Pla que deia que “el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres” és més actual que mai.
Les declaracions dels dirigents del PSOE i del PP, algunes d'elles de dirigents autonòmics, són per emmarcar. El president murcià, Ramón Luís Valcárcel, va dir que aquesta declaració “es una tomadura de pelo a catalanes y a españoles”. Efectivament, de preses de pèl és del que es tracta. El que passa és que la majoria de catalans i catalanes ja no estan disposades a que li'l prenguen més. Alberto Núñez Feijóo va tindre la gosadia de dir que el Govern català “busca un enemigo exterior ante su incapacidad para pagar facturas”. Quina poca vergonya que té el president gallec. No es poden pagar factures perquè el Govern espanyol ha ofegat econòmicament Catalunya. Per acabar-ho d'adobar, l'extremeny José Antonio Monago va arribar a dir que si Artur Mas “está dispuesto a devolver los 35.178 millones de euros invertidos en los ultimos 13 años”. Bé, açò ja és massa. Però què els passa als presidents d'Extremadura, siguen del color polític que siguen? la seua obsessió contra Catalunya és malaltissa.
Com són tant ases d'asfixiar econòmicament i a nivell d'infraestructures el motor econòmic d'un estat? Són els primers que haurien de callar, i donar gràcies per la gran quantitat de recursos de tota mena que els governs del PP i de PSOE els han donat al llarg d'aquests anys de democràcia. Que facen números i vegen la diferència entre el que aporten i el que reben.
El president de La Rioja Pedro Sanz va dir que la declaració “es un camino sin salida”. El que ell no sap és que el veritable atzucac és continuar a dintre d'aquest estat que, en la seua carta Magna, no tracta a tots per igual. I què podem dir de les declaracions del president de Melilla? Juan José Imbroda va afirmar que Artur Mas “ha perdido la olla” Quin ignorant! L'olla està bullint com mai, sí, però d'idees, de projectes, de somnis, d'esperances…
Però per acabar encara ens faltes les declaracions ben sucoses de dos perles, mesells com són fins la medul·la. El valencià Alberto Fabra, que presideix la comunitat més corrupta i endeutada, va dir “aquellas personas que vean dudas o incertidumbres en la falta de estabilidad política en Cataluña, que vean la Comunidad Valenciana también como una oportunidad”. Quina barra! com van a invertir en una “Comunidad” que està en fallida total, i que té la majoria dels seues principals governants imputats per corrupció? Per acabar afegirem una altra perla, qui saps si de Manacor. A l'inefable José Ramón Bauzà se li omplia la boca afirmant que aquesta declaració “es un intento de ruptura de la unidad de España” Doncs sí, Bauzà, de moment és un intent, però quan vols una cosa o ho intentes, o et passes la vida lamentant-te. Saps què? Doncs que ens han tingut enganyats, com a caragols, amb això de “la unidad de España”. I saps què passa? Doncs que a la majoria de catalans i catalanes ja n'estan més que farts d'aquesta artificial “unidad”, d'aquesta llei de l'embut.
Val a dir que només el lehendakari Íñigo Urkullu i el president canari Martín Marrero, cap sorpresa, veritat? van manifestar el seu respecte davant aquesta decisió majoritària del Parlament català.
Totes aquests declaracions són una prova més que alguna cosa s'està movent i que ara va de bo. S'estan posant nerviosos. Van començar amenaçant que una Catalunya independent no hi seria a la UE. Ara, la vicepresidenta del Govern ha demanat un informe judicial sobre, segons ella, la inconstitucionalitat de l'esmentada declaració.
A partir d'ara en vorem de tots els colors. La maquinària d'espionatge, repressiva, manipuladora, coercitiva…, vaja, les autèntiques clavegueres de l'estat, s'hi posaran de valent a treballar. Per això els partits que han donat suport a aquest procés, CiU, ERC, ICV-EUiA i un diputat de la CUP, hauran d'estar més units que mai. Deixar congelades les diferències ideològiques i fer pinya al voltant del dret a decidir, el pal de paller que els uneix. A més, caldrà una estratègia comuna per fer front a la demagògia i a l'enverinament de les declaracions que, a partir d'ara, PSC, PP i C's faran dia sí, dia també.
S'albiren mesos difícils políticament parlant, però apassionants i esperançadors. Per als qui encara dubteu del poder d'un estat i de la seua maquinària, esteu alerta que exemples en tindreu a dojo.
Des del País Valencià, per a alguns, aquest procés el seguirem amb molta atenció i, ho diré també, amb enveja. Enveja de veure que una part del nostre territori lingüístic pot ser definitivament lliure i aconseguir la plena i desitjada normalitat, entre altres, de la nostra llengua. En canvi, al País Valencià encara estem a anys llum.
Tot i que alguns, més dels que us imagineu, ja fa anys que el vam fer, tard o d'hora el poble valencià, i els seus polítics, empresaris, intel·lectuals…, haurà de fer un pensament. Catalunya ja l'ha fet, ha esperat molt però ha arribat a la conclusió que la nostra cultura, identitat, economia, la manera de ser, en definitiva que la nació, no té cabuda en una Espanya que, segle rere segle, s'enquista i s'enorgulleix de ser un atzucac.
Alcoi, 26 de gener del 2013
