Avui ens hem abstret de tots els insults i males cares de Twitter, de la imatge més que dubtosa que vam donar ahir a Via Laietana (amb infiltrats o sense inclosos, i Buch a part), de les provocacions dels Santisviles; i hem tornat a la Font del Ferro, l'Institut de la vila maresmenca de Palafolls en el qual ens vam concentrar ara tot just fa un any per defensar-lo i poder donar l'oportunitat a la ciutadania del municipi de votar per decidir el seu futur. Ho hem fet amb la nostra amiga, la Helle Kettner, una periodista danesa que, esforçada, ha vingut de Tarragona per compartir amb nosaltres aquesta jornada tant especial i plena d'emocions.
Amb la Helle i el François, havíem preparat una conversa i la intervenció de gent del poble que ens havien d'explicar com van viure ara fa un any la defensa del nostre institut. De ben segur que vostès han muntat actes similars, així que ja em permetran que avui els parli de l'experiència pròpia. Tornar a l'Institut palafollenc pel qual no havia tornat a passar precisament des de l'1 d'octubre de 2017, m'ha evocat les primeres emocions. I la gent hi era, i els tractors també. Efectivament, no en el mateix nombre de persones, ni amb l'adrenalina tan alta com fa un any, però hi érem, dempeus. El discurs de tot cor de l'apassionada Helle ens ha fet fer el primer nus a la gola. De cop, mentre la sentia parlar de les seves vivències acompanyant delegacions de diputats internacionals pels col·legis, i el sentiment que li provocava, he tornat a visualitzar tota la gent amuntegada a la porta del nostre institut, a trenc d'alba, amatent a l'obertura del centre educatiu (no teníem autorització).
Una representació del poble havíem passat una nit de desgast al ras, molt pendents per si hi havia alguna incursió policial de darrera hora i calia trucar i despertar la gent per defensar l'escola. Amb l'arribada dels tractors, i els primers rajos de sol després, la baixada de l'Institut estava absoluta plena de gent matinera que ens prenia el relleu i ens feia forts. Llàgrimes als ulls, crits de 'votarem!' quan arribaven les urnes. Distribució de les Meses i obertura del centre. Alegria desbordant, comunió popular. A mig matí, la policia espanyola estovava gent als pobles del voltant i arribaven les primeres alarmes falses. Avui hem recordat com cada vegada que hi havia una alarma, la gent s'apinyava a la porta del centre, tots atemorits però valents. La col·lectivitat ens feia perdre la por, la gent que no coneixíem de res i amb la que aquell dia compartíem la defensa de l'Institut braç a braç, ens va fer ser invencibles durant tot el dia. Afortunadament, la policia no va arribar mai a Palafolls, però la tensió va regnar fins a l'últim vot del recompte.
Avui hem recordat que aquell dia vam guanyar. Però també que després ho vam perdre. La Helle ens recordava tota la feina que queda per fer a l'exterior encara. A fora ningú no va entendre el pas enrere del 10 d'octubre, i avui potser hi ha la sensació que la cosa catalana està més calmada, però els judicis polítics ens obriran una nova oportunitat que cal saber aprofitar. Catalunya fa nosa a Europa perquè és un problema per tota aquella gent que ve de vacances i a beure sangria –si em permeten aquesta generalització un punt grollera. La nostra feina serà fer-los veure que som una oportunitat i que, irreductibles, seguirem essent desobedients, revolucionaris, perquè mereixem la llibertat tant com qualsevol altre país normal. Però ho haurem de seguir sofrint, i només així, lluitant, com deia Companys “tornarem a vèncer”. Avui, i sobretot demà, serà també un dia de recolliment que personalment m'evoca la imatge de la gent quan celebra Tots Sants i recorda els seus difunts. Catalunya el 2018 té presos polítics. L'1 d'octubre, com comentava de viatge en cotxe amb la Helle quan tornàvem del poble, es recordarà per sempre. Ho sentim així perquè així ho vam viure. Catalunya es troba en un punt de no-retorn i tot segueix depenent de nosaltres. Ho hem vist quan ens hem mirat aquest matí als ulls a través del mirall, i també, després, a les cares de tots els nostres conciutadans.
Quan ens hem acomiadat amb la Helle, i ella ha emprès el seu camí de retorn a la vila romana de Tarragona, els ulls se m'han tornat a entelar de pensar com ho hauria vist el meu pare a qui un maleït càncer li va arrabassar la vida el 2016, un any abans de l'embat que avui celebrem. De ben segur que des d'allà on fos, ell també estava davant la porta de l'Institut Font del Ferro de Palafolls empenyent-me amb la seva força i el seu amor a defensar aquell col·legi. T'estimo papa, seguirem la lluita, i un dia ens retrobarem i celebrarem la victòria.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
