Les eleccions europees no són precisament les que desperten més interès. Les causes són diverses, començant pel que fet que la ciutadania percep Europa, o almenys les institucions europees, com una realitat distant i secundària. En essència, perquè els estats retenen les competències més determinants i es resisteixen a cedir sobirania.
No obstant, quan cada dia es parla més de la necessitat d’internacionalitzar el conflicte nacional que vivim als Països Catalans, renunciar a perdre aquest fòrum seria un greu error. El debat sobre l’ampliació de la Unió Europea és una constant però gairebé sempre es pensa només en termes d’ampliació exterior. I el debat que ens interessa, especialment a nosaltres, és l’ampliació interior si de debò aspirem a ser un estat més dins la UE.
I per generar aquest debat ens cal ser presents al Parlament Europeu: hi ha altres possibilitats però no concebo renunciar a ser visibles en aquest escenari. Els catalans, com a poble, seguim sent uns grans desconeguts. Ben pocs europeus són conscients de la situació que vivim i de l’espoli que patim, una situació que no té cap parangó en cap altre estat de la UE.
Sabeu quant ha costat el pla Obama a cada nord-americà? Gairebé 3.000 dòlars (2.339 euros). Sabeu quin és el dèficit fiscal anual amb l’Estat de cada català i catalana? Gairebé 3.000 euros. És a dir, que, cada any, els catalans financem un pla Obama a Espanya, del qual a nosaltres no ens en toca ni una trista engruna. I d’això els europeus no en saben res.
Europa segueix sense reconèixer oficialment la llengua catalana. D’entrada, perquè Espanya i els seus representants s’obstinen a fer mans i mànigues per evitar-ho. Poc els importa, i no els molesta gens, que el gaèlic sigui una llengua oficial de la UE. En canvi, no poden admetre que ho sigui el català. Perquè fer-ho seria tant com reconèixer que l’estat espanyol és una realitat plural amb diverses llengües. I una d’elles, la segona en pes demogràfic i també en vitalitat, és el català. La nostra és una llengua amb un nombre de parlants i una força cultural molt superior a moltes de les llengües oficials a la UE.
I encara hi ha algú que es pregunta què hi hem d’anar a fer a Europa? Òbviament que anem a intervenir com a membres d’un projecte transnacional en formació, a parlar dels problemes de tots que cada dia més són els nostres. Però també a fer-ho amb veu pròpia, amb accent català i a dir ben alt i clar que volem ser a Europa i que exigim participar-hi amb tots els ets i uts per construir un projecte que nosaltres, més que ningú, hem defensat històricament.
Article publicat a El Punt el 16 de maig de 2009
