El president no té incompatibilitat, però navega en la irresponsabilitat

 
            En el títol no m’he atrevit a posar que la navegació per la irresponsabilitat la fa sense rumb, perquè tal volta té un rumb ben marcat i el segueix cegament. El fet que s’hagi declarat compatible el negoci de la farmàcia amb l’exercici del càrrec de president, no crec que hagi de suposar cap tipus d’eufòria per part dels manaies del PP més propers. S’ha declarat la compatibilitat pel resultat de tres a dos. I això no és per tirar coets, ni per exigir a l’oposició que li demani perdó. S’ha de tenir en compte que un dels arguments fonamentals dels defensors de la compatibilitat és entendre que la farmàcia és patrimoni personal, quan els dos magistrats que han cregut que era incompatible és perquè pensen que és un patrimoni empresarial. Per tant, la Justícia no és una ciència exacta, perquè ara vulguin fer moltes celebracions.
 
            I no poden fer celebracions per una sèrie de raons:
 
En primer lloc, s’ha de dir que un cas semblant va passar quan es va denunciar la incompatibilitat d’Aina Salom, amb el càrrec de consellera que ocupava. Era un càrrec al Govern Balear, i el patrimoni era una farmàcia, i se la va declarar incompatible. La diferència és que quan va sortir la sentència ella ja no ocupava el càrrec.
 
            En segon lloc, s’ha de dir que el magistrat que en el cas d’Aina Salom va discrepar dels altres i la va declarar compatible, és el mateix magistrat que ha estat el ponent en la sentència que s’ha dictat en el cas del president José Ramón Bauzá. Per tant, era predictible el sentit de la ponència.
 
            Una altra raó que aconsella que no actuïn amb prepotència els dirigents del PP, ja sabem que això és molt difícil, és que s’ha pogut declarar la compatibilitat gràcies al fet que abans d’accedir al càrrec, va nomenar un farmacèutic substitut, i aquesta ha estat la base per poder assegurar que el president es dedicava al càrrec i no a la farmàcia. Però no poden valorar aquesta qüestió com un èxit absolut, ja que José Ramón Bauzá va ser batle de Marratxí i era el farmacèutic de la seva farmàcia, i això era incompatible segons l’actual sentència.
 
            A més, els simples votants, les persones normals i corrents, les que no estan subjectes a cap partit ni ideologia, poden comprovar un fet que va succeir a Marratxí. Quan el Sr. José Ramón Bauzá era regidor d’Urbanisme de l’ajuntament de Marratxí, es va aprovar fer la residència de Can Carbonell a uns centenars de metres de la farmàcia del regidor, ara president. Però els esquemes no acaben en aquest fet, sinó en les conseqüències d’haver ubicat la residència tan a prop de la farmàcia. Si analitzam la facturació de la farmàcia del president per les receptes de pensionistes durant una sèrie d’anys, es pot comprovar que els anys anteriors a l’existència de la residència, el 2005, el 2006, el 2007, per exemple, facturava uns 50.000 euros a l’any menys que la mitjana de les farmàcies de Marratxí. Després de l’actuació del Messies, del regidor d’urbanisme, que era don José Ramón Bauzá, la farmàcia va augmentar la seva facturació de manera miraculosa. Els anys 2009, 2010, 2011 i 2012 va facturar moltíssim més, uns quants anys més de 100.000 euros i algun any més de 150.000 euros que la mitjana.
 
            Si el president i adlàters creuen que això és legal i legítim, deixin que els votants pensem en els miracles dels humans convertits en polítics que fan anar l’oli de la paella cap a on ells volen. Però això no és per estar gens satisfets ni per demanar a l’oposició que els demanin perdó. Més aviat haurien de ser els càrrecs involucrats en aquestes qüestions els qui en demanassin.
 
            Voler evitar aquesta responsabilitat real és caure en una greu irresponsabilitat, més si se sap que un president com el que tenim no ha resolt els problemes que tenen les persones més necessitades del poble, que seria per a les qui hauria de treballar. És un president que ha enverinat les escoles de les Illes Balears, amb tota casta de disposicions antieducatives, i que pot apuntar-se en els seus mèrits el fet d’haver armat un caos tan gran que seran necessaris uns quants anys per a tornar a normalitzar-la. A més, és un president que deixa que una persona en vaga de fam es pugui morir, quan aquesta persona, en Jaume Sastre, l’únic que li demana és que es posi a negociar o posi interlocutors vàlids com la consellera d’Educació perquè negociïn, cosa que no fan des de novembre de 2013. Ningú no el podrà salvar d’aquesta greu irresponsabilitat.