Edició 2315

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 26 de novembre del 2024
Edició 2315

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 26 de novembre del 2024

El president més rebutjat de la història

|

- Publicitat -

 
 
            S’ho ha guanyat a pols. La seva intransigència i inoperància no tenen límits. Tot el que fa és injustificable. Està envoltat de gent inepta que l’aconsella malament. No pot prendre decisions sense haver-les meditades. No es pot dedicar només a escoltar les persones interessades per algun motiu econòmic. Ha de ser capaç d’actuar políticament, i això vol dir saber que governa per a tots i no només per a uns quants. Ha de saber que l’excusa d’actuar per a aplicar el programa desapareix tot d’una que hi ha forces majors que li impedeixen complir-lo, com la qüestió de les retallades (que no eren en el programa), ni les pujades d’impostos (que tampoc no hi eren). Des del moment que es veu obligat a sortir del programa, se n’ha d’oblidar i ha de fer el que sigui convenient des del punt de vista polític. És a dir, no pot seguir amb la política d’escac i mat a la llengua catalana (encara que en el programa estigués escrit que hi faria modificacions).
 
            Un polític que tingui dos dits de seny sap que quan es fa propaganda electoral es diuen moltes coses que després no es poden complir. El que no es pot fer és no complir la major part del programa i entossudir-se a dur endavant una política equivocada; en el cas d’aquest article, em referesc a política lingüística. La política lingüística que s’havia dut a terme fins ara per part dels governs del Partit Popular no era d’allò millor, però sí era útil, satisfeia la majoria i mantenia la cohesió i la pau social. Els atacs continuats contra la llengua vehicular de l’escola segons totes les lleis establertes, i contra la llengua de l’Administració quan es pretén suprimir-la, ha fet que molta gent se n’adonàs que estava rebent atacs que el volien fer desaparèixer com a persona pertanyent a una nació real i diferenciada dins l’Estat espanyol. Per això, el 15 de maig va rebre una escridassada fora mida a Manacor, quan es va presentar allà devers les 10 de la nit, en una visita preparatòria del Congrés del partit.
 
            Els babaus que l’aconsellen li diran que estigui tranquil, que sempre són els mateixos, que són pocs, que la majoria el va votar i que ha de governar per a aquests. Però el que no li diuen és que si hi ha cinc-centes persones que són capaces d’esperar-lo durant dues hores per recordar-li que la llengua de Mallorca és el català i que segons la Constitució i l’Estatut l’ha de protegir i no destruir-la com està fent amb totes les ordres i disposicions que duu a terme, ha de tenir en compte que són molts de mils les persones que estan a casa seva i que també estan en contra d’aquesta política destructora de la llengua i de la personalitat del poble illenc. Els interessats que l’aconsellen s’equivoquen, perquè són incapaços de veure que són molts els seus votants que no estan d’acord que es menyspreï la seva llengua. Que són moltíssimes les famílies que varen votar Partit Popular i que no han renegat de la llengua catalana, la llengua pròpia dels Països Catalans, i que no estan d’acord amb la seva actuació.
 
            També hi ha infinitat de gent que no està d’acord que es retallin els sous dels funcionaris, que s’enviï a tants de funcionaris interins a l’atur, mentre es col·loquen els membres de la pròpia família dels alts càrrecs, i que, a més, el president s’atreveixi a defensar l’augment de sous del govern i dels càrrecs superiors en una xifra propera al 25%, i que, quan els Tribunals de Justícia determinen que no es podia fer aquest augment, que s’entossudeixi a mantenir-lo, i posar recursos a les determinacions dels jutges, amb l’excusa que ha reduït conselleries i que encara hi guanyen doblers. Després de tants de desastres que ens han duit a una crisi que no se sap ni com ni quan ens en podrem sortir, i que aquesta crisi no es remunta a la legislatura anterior, sinó a moltes legislatures, crec que fins i tot al començament de la balearització, als anys 60 i setanta, quan ja es va començar a inflar la bombolla que ens ha esclatat a la cara de tots. En aquesta situació, al Govern que sortí de les urnes li corresponia retallar la meitat de les conselleries i rebaixar-se els sous tant o més que a la resta de treballadors públics. Si han de fer feina les 24 hores de cada dia, això entra al sou i al càrrec i sempre hi ha entrat. I si no, qui no vol pols que no vagi a l’era.    
 
            

Publicitat

Opinió

Minut a Minut