Dins poques setmanes, el 5 de febrer, la Plataforma per la Llengua donarà a conèixer el guanyador del Premi Martí Gasull 2017 a l’exemplaritat en defensa de la llengua catalana, i entre els candidats a guanyar-lo hi ha Catalunya Ràdio. Mai, en les convocatòries anteriors d’aquest premi, m’havia atrevit a desmerèixer cap dels candidats, però enguany he trobat oportú expressar públicament per què consider que Catalunya Ràdio no es mereix el premi. La primera raó de fons és que aquesta és una ràdio institucional mantinguda amb capital públic, i que com a tal precisament va ser creada per a augmentar i enfortir la presència de la llengua catalana als mitjans de comunicació, orals en el seu cas. Per tant, com a ràdio en català no fa més que complir la finalitat per a la qual existeix, i això no és cap mèrit especial, perquè s’aguanta amb diners del poble, no amb diners particulars. És a dir, darrere Catalunya Ràdio no hi ha l’esforç d’un particular, persona física o jurídica, que arrisca el seu patrimoni en la promoció de la llengua catalana; hi ha, simplement, una institució pública creada amb aquest objectiu, i Catalunya Ràdio no fa més que complir-lo. Està bé reconèixer que qualcú fa la feina que li pertoca, però no crec que purament per això es meresqui un premi, sobretot si es tracta d’un premi en què competeix amb iniciatives privades, respecte de les quals parteix ja d’una posició d’avantatge. Però a part d’aquesta raó primera, que he qualificat “de fons”, n’hi ha d’altres, més de forma, que per a mi són potser més importants, per a contradir aquest possible reconeixement: per una banda, el desinterès general de Catalunya Ràdio a generar un model de llengua que, sent apte per al mitjà a través del qual es manifesta, sigui respectuós amb la normativa i, sobretot, amb la genuïnitat i la diversitat catalana; i per l’altra banda, la indiferència (és una manera suau de dir-ho) de l’emissora respecte de la intromissió constant de l’espanyol en els seus programes. El model lingüístic de Catalunya Ràdio (amb un nom, d’entrada, que és un anglicisme), el mateix que el de tota la CCMA, està condicionat des dels inicis pels impulsors del català barater, la versió contemporània del “català que ara es parla”, la que impulsaren els anys 80 uns senyors que es consideraven “assessors lingüístics” que al cap d’un temps es feren militants de ciudadanos, amb qualque excepció, un model que només respecta la normativa quan els seus promotors consideren que no va contra els seus interessos espanyolitzadors i dialectalitzants (ara, per exemple, han corregut a aplicar les noves normes ortogràfiques, però es neguen a aplicar –també per exemple– les combinacions de pronoms proposades per la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC per als registres formals); és un model contrari per naturalesa a la dignificació de la llengua, amb castellanismes i anglicismes constants (com aquest que darrerament han propagat sense vergonya: cessat per destituït). A aquest model ja defectuós des del principi, s’hi ha afegit els darrers anys la moda estúpida del desdoblament de gènere en plural (tots i totes, els diputats i diputades, els consellers i conselleres, etc.), que destrueix l’estructura mateixa de la llengua, i de la violentació del sentit propi d’alguns derivats, forçats a prendre una significació de “col·lectivitat” que mai han tingut (com “ciutadania” per “ciutadans”), moda que alguns presentadors (i sobretot la presentadora estel·lar del matí, que es deu creure amb el dret a forçar la gramàtica segons les seves manies) han adoptat com a senyal inconfusible del seu discurs. Quant a la intromissió constant de l’espanyol en les emissions de Catalunya Ràdio, basta sentir-la una estona –matí, tarda o vespre, és igual– per a adonar-se que no miren prim, els directors dels programes, a introduir-hi tertulians o comentaristes del país que només parlen en espanyol, perquè el públic oient es convenci –si encara no n’està convençut– que Catalunya és una comunitat naturalment bilingüe on català i espanyol conviuen amb harmonia i respecte mutu…
No negaré que Catalunya Ràdio hagi contribuït a augmentar i reforçar la presència del català en l’àmbit de la radiodifusió i no en negaré la transcendència, d’aquesta contribució, però, per les raons exposades, crec que no és el candidat més mereixedor del reconeixement amb un premi a l’exemplaritat en la defensa de la llengua, perquè, precisament, no és exemplar (almenys en sentit positiu) l’ús que en fa, de la nostra llengua. Tenc clar, tanmateix, que, no obstant les meves raons, la darrera paraula sobre el guanyador la tenen els votants.
