- Publicitat -
Hi han persones que passen per la vida sense assabentar-se de re, com si no anés amb ells. Van a la seva, no escolten i creuen que el que ells diuen o pensen és la veritat absoluta. Això porta, que tot sovint surtin de la seva boca paraules i opinions que són bajanades, que ningú en fa cas i al cap d'uns dies són oblidades. Són paraules que pronunciades per un ciutadà qualsevol i en cercles íntims no farien forrolla, però dites per gent coneguda, molt mediàtica i amb càrrecs de responsabilitat, només fan que retratar negativament dites persones.
Podríem posar molts exemples, sobretot de polítics, i el que se'n portaria el primer premi, almenys aquestes últimes setmanes, és el secretari general del PSC. Fa uns dies demanava que ja era hora d'haver-hi canvis a la monarquia, canviant un borbó vell per un borbó jove i després demana, anul·lar el concert basc i navarrès. Els mateixos navarresos han dit que el senyor Navarro està equivocat i desinformat. Això no calia que ens ho diguessin els navarresos, aquí Catalunya ja fa temps que ho sabem.Ni cas per part de ningú, inclòs per part del PSOE diuen no estar d'acord i tanquen la porta a les seves demandes. Fins ara, totes les grans “idees” que ha proposat el senyor Navarro han sigut rebutjades.
Mentre, a Berga quatre regidors del PSC deixen l'ajuntament i el partit, dient que no combreguen amb la direcció que agafat el partit sota la direcció del senyor Navarro. Han dit: el PSC “va per un camí que no és el nostre i no el podrem canviar”, i també “Estem encallats perquè a Espanya ningú ens segueix i per la via del PSC no ens en sortirem.”
Llegim també, que els sindicats se sumen al pacte pel dret a decidir i deixen Navarro en ridícul.
I el secretari general com si no passés re dins del seu partit i a fora sentís ploure; només el preocupa aconseguir un federalisme impossible, canviar la Constitució, que hi hagi relleu a la casa reial, i ficar-se en els assumptes dels bascos, en comptes d'arreglar el que està sota la seva direcció i participar positivament en el redreçament del camí cap a la nostra independència.
L'altre que ocuparia un lloc en aquesta classificació , és el senyor Duran Lleida. Aquest no fa setmanes, fa mesos que diu quantitat de bajanades i contradiccions, unes a Catalunya i altres a Madrid. Avui dia 14 de juny ha manifestat que no cal fer el referèndum dins de l'any 2014, sinó a més llarg termini. Crec que no el vol el 2014, ni el 2018, ni el 2030, ni mai! I abans de ahir va deixar anar: “ERC és el meu adversari”
No acabo de capir el funcionament del cervell del “botifler”, anomenat Duran Lleida. Perquè al mateix dia també assegura que Unió “se sent còmode” amb el pla de govern i amb l'acord de governabilitat amb ERC. En què quedem? Si hi ha un acord signat entre Convergència i Unió amb Esquerra Republicana per compartir-lo junts amb la finalitat d'aconseguir un referèndum i Duran Lleida com a president de Unió considera un dels seus socis (ERC) com adversari, no entenc com “s'hi pot sentir còmode”; com tampoc em sentiria còmode amb el soci que contradiu el que proposen els altres dos: fer el referèndum amb una data pactada dins d'aquest 2014 i que el soci díscol vagi dient que no cal precipitar-se i que hi ha tot el temps del món per fer aquest referèndum. Si no hi està d'acord el senyor Duran Lleida, què hi pinta pel mig d'aquest afer? Perquè no deixa de fer “la puta i la ramoneta”? Vagi-se'n d'una vegada!
O és que al nostre President ja li va bé tenir un bocamoll, perquè vagi dient bajanades a dojo i així distreure el personal? Trobo molt sospitós que tingui al seu costat una persona, que potser quan està amb ell li segueix la corda, però que al sortir per la porta del seu despatx canvia totalment de discurs. Hauria de meditar el senyor Mas per què va perdre vots en les últimes eleccions, ja que si les declaracions de El Mundo li van fer perdre uns quants d'aquests vots, molts també els perdé per tenir el senyor Duran Lleida al seu costat. Actualment, després de l'última enquesta publicada per el Periòdico i amb el dubte de si Convergència va cobrar 6,6 milions del Palau o no, juntament amb la continuïtat de Duran Lleida com a soci, temo que haurà de lamentar el nostre President de més pèrdua d'escons al Parlament em les properes eleccions. Amb tot, potser hi sortiríem guanyant, doncs ERC sumaria molt més vots, i com somiar no costa diners, deixeu-me somiar que ERC aconsegueix la majoria absoluta i així obtindríem d'una punyetera vegada, la nostra INDEPENDÈNCIA!
I l'altra plaça per aquest podi d'estultícia hauria de ser per l'Alicia Sánchez-Camacho. Però per ella no cal esmerçar-hi massa paraules, doncs mentre pontifiqui quan parli, mentre els demés ho facin tot mal fet i ella tot bé, mentre acompanyi amb la seva demagògia al Rivera de C's, no cal buscar solució per aquesta dona doncs és impossible trobar-la. L'únic que lloaria de la presidenta del PP català, és que aconseguís el rumor que he llegit als diaris; vol fitxar pel seu partit el senyor Duran Lleida…, fitxi'l dona, és una fita que si aconsegueix fer realitat, molts li estarem agraïts. Seria molt divertit aquest unió de l'Alícia i el Duran i així podríen competir entre ells dos, a veure qui diu la “collonada” més grossa i qui surt més vegades a la foto. Encara que potser no ho podrem veure, doncs córrer la brama que els germans Fernández Díaz estan buscant una substituta o substitut per l'Alícia. Tan que li agrada sortir a la foto
Perquè de això es tracta, sortir el màxim possible de vegades a la foto i pujar com més amunt del podi, però aquest privilegi està reservat als manaies de veritat; els de segona fila, com el senyor Navarro, el senyor Duran Lleida,la senyora Alícia i altres personatges han de dir bajanades i opinions sense solta ni volta, per poder sortir a les fotos dels diaris i poder competir pel podi de l'estultícia.
Publicitat
