El poble que tenia un partit vil-lingüe

              
            Això era un poble que es podia trobar a qualsevol lloc dels PPCC, d’Euskadi o de Galícia, on hi vivien una sèrie de persones entossudides a fer desaparèixer la cultura i la llengua pròpies i a imposar-ne una altra, que s’havia anat estenent per dret de conquesta o per les contínues repressions i imposicions dels governants d’un altre país, l’objectiu dels quals era esborrar qualsevol signe diferenciador del poble esmentat. Va arribar un moment, en el qual per diferents circumstàncies molt difícils d’explicar, les persones que havien votat a les eleccions els havien donat la majoria, és a dir, els havien atorgat el poder. Aquestes persones que tenien el poder formaven un partit, que es deia i pretenia esser un partit popular (PP) i aquesta era la seva primera gran mentida, i ho era perquè no volien el bé del poble, ja que li volien prendre i esborrar les seves arrels més preuades i el volien convertir en un poble bord.
 
            Per això i com una altra mentida més, parlaven i deien que volien que aquest poble fos bilingüe, però ells no ho eren. Un poble seria bilingüe, si fos possible, quan les dues llengües existents fossin tractades i usades d’una manera igual, o aproximadament igual. Però aquests del PP només es preocupaven que fossin bilingües tots els actes, esdeveniments, escrits, celebracions, commemoracions, etc. que s’havia aconseguit o que tradicionalment sempre havien estat monolingües en la llengua pròpia del poble. Existien uns premis literaris que es deien “Ciutat de Palma”, que sempre que no comandava el partit vil-lingüe havien estat en català; quan arribava el PP volien que fossin bilingües, abans de fer-los monolingües en la llengua invasora, però no els preocupava si el 100% de les pel·lícules que s’oferien a les sales de cinema eren monolingües en espanyol; quan realitzaven un acte extraordinari, com és el discurs de presa de possessió a un ajuntament com el de Palma, on sempre, des que tenim democràcia, s’havien fet en monolingüe català, ara s’havien de fer bilingües, fent una mescladissa horrorosa d’espanyol amb mallorquí espanyolitzat, perquè deien que volien que tot fos bilingüe, però no es preocupaven si tenien diferents càrrecs que ostentaven poder i govern i sempre eren monolingües en espanyol.
 
             El vil-lingüisme d’aquest partit antipopular l’unien amb el desmantellament de tot el que existia que servís per normalitzar la llengua que volien eliminar, com és el cas de la TV Mallorca, amb l’excusa que costava diners, quan era una televisió que no tenia dèficit. El mateix havien fet a València, tancant els repetidors de TV3, que no els costaven un sol euro. No es preocupaven que els càrrecs que havien accedit al poder amb el partit vil-lingüe i que s’havien enriquit o que havien posat les mans al calaix, tornassin els doblers que havien servit també per augmentar les arques del partit. Amb aquests doblers s’haguessin pogut mantenir una dotzena de televisions con TV Mallorca.
 
            Eliminaren els dinamitzadors lingüístics, perquè sabien que la necessitat que tenien els immigrants els forçava a aprendre la llengua dominant, l’espanyol, i que no es necessitava per res que sabessin la llengua pròpia, la catalana, que volien eliminar. Era normal. Estaven pensant com crear els dinamitzadors lingüístics en espanyol. Això  és el que a ells els interessava i no sabien com ho podien posar en marxa.
 
Havien aconseguit que el poble els votàs, perquè primer havien fabricat una societat materialista i es trobaven en el procés d’eliminar tots els valors espirituals propis d’aquesta societat, sense que se n’adonassin, perquè es trobava anestesiada. Però de tota operació arriba un moment que l’anestèsia desapareix i la gran crisi de finals de la primera dècada i de la segona del segle XXI va aconseguir que el poble començàs a adonar-se que la felicitat no la proporcionava el materialisme, ni els doblers, ni el consum. Encara que el consum va baixar molt perquè es varen acabar els diners, la gent va tornar a tenir temps per a pensar i reflexionar, i va ser quan se’n varen adonar que estaven perdent tota la seva personalitat, cosa que es varen posar a recobrar. Varen recordar la frase del poeta: “poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix”. I això ho varen posar en pràctica, i el primer que varen fer va ser treure defora de les institucions el partit vil-lingüe.
 
I ara, devers la meitat del segle XXI és un poble independent i monolingüe en la seva llengua pròpia i en el qual hi ha moltes persones que parlen altres llengües sense cap conflicte, perquè tothom ha après també la llengua del poble. Existeixen dues paraules que han desaparegut de la circulació, normalització lingüística i el poble ja es troba representat a totes les institucions governatives del món. Senzillament s’ha convertit en un poble, així, sense adjectius.