El poble que havia perdut l’oremus

              
            El viatger va arribar a aquell poble travessant una mar plàcida i tranquil·la, li havien dit que allà no s’hi produïen tsunamis, ni fenòmens semblants que destruïssin la natura. Durant la travessia havia vist pescadors que no pescaven i barques de bou sense rumb, semblava que haguessin perdut el nord. El viatger va desembarcar i es va disposar a trescar per aquell poble a peu, que és així com es pot contemplar millor el transcurs de la vida de qualsevol lloc del món.
 
Al cap d’uns quants dies d’observar els costums, les tradicions i els quefers de la gent d’aquell poble, ja s’havia fet una idea de com anava la cosa i no ho entenia massa. Per això va decidir parlar amb unes quantes persones grans que seien als bancs dels parcs i que semblava que es trobaven esperant el dia més feliç de la seva vida, el de la seva mort. I les coses que li varen contar, li varen fer posar els pèls de punta.
  
En aquell poble els corruptes eren victorejats, homenatjats i se’ls entregava el poder perquè governassin així com els donàs la gana. A ningú no li importava si destruïen aquell bell territori, si esborraven la memòria històrica o si suprimien els trets culturals del poble. Es conformaven a tenir dret a percebre les deixalles, les restes o a incomplir la llei si podien fer alguna estafa a les arques municipals. Volien utilitzar l’espai públic per al seu ús exclusiu, volien edificar en terrenys no autoritzats, circular amb cotxe o moto a velocitats temeràries, poder beure més del compte sense cap tipus de control, etc. Si totes aquestes coses els eren permeses, se’n fotien si el polític de torn enterrava els seus robatoris davall de les cols de l’hort o si se’ls emportava a un altre poble llunyà on li guardarien el tresor per a quan es retiràs.
 
Un vellet que semblava molt eixerit, espavilat i que tenia el cap ben clar li va explicar que aquell poble tenia un enemic que se’l volia cruspir, el volia fer desaparèixer, li volia arrabassar tots els senyals que el caracteritzaven i el diferenciaven dels altres, i aquest enemic havia infiltrat un partit perquè anàs fent la feina a poc a poc i sense que es notàs. Però el poble tenia altres partits que deien que volien defensar els trets essencials que els distingien de la resta de pobles del món. I una vegada que un d’aquests partits comandava, però sense majoria absoluta, quan tenia necessitats de pactar amb algun altre, era capaç de fer-ho, amb el partit de l’enemic que els volia esborrar com a poble. El viatger so se’n podia avenir, estava astorat.
 
També va observar que aquell poble tenia una llengua pròpia, però que actuaven d’una manera molt rara, perquè quan parlaven amb estranys, amb externs i amb desconeguts sempre amagaven la seva llengua i n’usaven una altra, que precisament, segons li va contar el vellet, era la llengua de l’enemic, del poble que els havia envaït, que els havia conquerit i que els volia esborrar del mapa. El viatger que havia visitat la majoria de pobles del món no entenia res, perquè aquest comportament no l’havia observat enlloc. Pensava que això devia esser una qüestió que hauria de resoldre la psiquiatria, però no coneixia que existissin tractaments col·lectius i els individuals feia estona que s’havien assajat, sense èxit.
 
El viatger encara se n’havia de dur moltes més sorpreses, especialment quan se’n va adonar que la majoria de papers i llibres estaven escrits en la llengua de l’enemic, en la llengua que poc a poc anava esborrant la del poble, i va sospitar que aquells ciutadans tenien una malaltia ben greu. Va pensar que li agradaria quedar-s’hi a viure, però volia saber quines eren les vertaderes raons perquè un poble estigués disposat, involuntàriament o amb coneixement de causa a voler perdre la seva personalitat i l’única raó que li varen saber argumentar, va ser que aquell poble havia perdut l’oremus. Per tant, va decidir que s’hi quedaria i juntament amb gent indígena d’allà es dedicarien a cercar-lo fins que el trobassin.