El diumenge, 19 d’octubre, vaig poder llegir al suplement “Ara Diumenge” de l’Ara Balears un reportatge de David Meseguer sobre el poble kurd, a Síria, els problemes que ha tengut amb l’Estat sirià i els que té ara amb l’estat islàmic, però hi va haver un aspecte que em va cridar molt l’atenció i va ser el fet que estiguin molt orgullosos de recuperar la seva llengua. Em va recordar la meva infantesa, els campaments d’estiu a Santa Ponça i les estades d’hivern a Son Serra, on ens educaven en espanyol com si la nostra llengua, que en aquell temps només coneixíem com a mallorquí, no existís. També em va fer pensar en el servei militar, al qual anomenàvem servici, en el quarter on fèiem la instrucció, on em va tocar a mi resumir la història d’Espanya i recitar-la per un altaveu davant uns centenars de reclutes, pel fet de ser mestre, sense fer cap referència a la història de les Illes Balears, i en espanyol també.
Vaig haver de superar els trenta anys per començar a conèixer que tenia una història pròpia, una llengua pròpia i una identitat que m’havien amagat durant més de trenta anys i que no havia tengut la sort que ningú m’advertís de la gran injustícia que estava patint. Coneixia els rius i les serres de tota la península ibèrica i desconeixia que teníem la Serra de Tramuntana; coneixia tots els caps i golfs de la pell de toro i desconeixia l’existència de la badia de Palma o de la d’Alcúdia, m’havia après de memòria alguns poemes del Duque de Rivas o d’Espronceda i desconeixia els nostres poetes, i així successivament…, a poc a poc, vaig anar descobrint la gran estafa que havia sofert. Per totes aquestes i moltes més raons, no m’ha quedat més remei que continuar estudiant, fins i tot de jubilat.
Em va agradar molt el reportatge sobre els kurds, on es manifestava que malgrat la guerra amb els islamistes, la vida continuava més enllà del front i els ciutadans estaven disposats a construir una nova Rojava (nom amb què els kurds coneixen el Kurdistan sirià). Em va cridar l’atenció el cas de Roj, excombatent del Partit dels Treballadors del Kurdistan, que s’havia passat vuit anys a les presons turques, que havia tornat i es dedicava a fer de professor de kurd. Deia: “Veure els nostres nins estudiant kurd semblava una quimera en un país que en els últims 50 anys ha viscut sota la dictadura del partit Baas i on l’únic idioma i alfabet permès en l’educació ha estat l’àrab”. Com no m’havien de sonar aquestes paraules? Canviant el nom de les llengües tot coincidia. A qui és que li fa falta conèixer el món? El paral·lelisme, en certa manera, existeix, ja que la població kurda, igual que la mallorquina en particular o la catalana en general es va resistir a l’assimilació. Una diferència que es podria trobar avui en dia, per mor d’un govern que vol anorrear la llengua del poble, és que a les aules, sobre la pissarra, tenen escrita la frase següent: “Zimane me, rumetame ye”, que vol dir: “La nostra llengua, el nostre honor”. Clar el Govern d’aquí enviaria els inspectors a llevar-la, enarborant la llei de símbols que han inventat.
Una altra qüestió que m’interessa ressaltar, perquè també l’he sentida comentar moltíssimes vegades aquí, és el sentit de la frase que tenen escrita a les escoles. Roj l’explica així: “Si perdem l’idioma, perdem la nostra identitat i la nostra manera de veure el món”. Segur que la coneixíeu aquesta frase. Això que n’hi havia que deien, que ens faltava viatjar i veure món. Les ganes de dominar que tenen unes persones sobre unes altres és infinita.
La darrera frase que vull destacar de l’exguerrriller es la següent: “El nostre objectiu a llarg termini no és només ensenyar el kurd, sinó ensenyar en kurd”. Aquí, a les nostres escoles també teníem aquest objectiu, que no s’havia aconseguit ni en un 50%, i ha arribat un govern traïdor a la seva terra, que s’ha posat de part de l’estat colonitzador, de l’estat que actua com un país colonitzador i vol eliminar o disminuir l’ensenyament en català.
